Donald X. Vaccarino

David Parlett és una de les persones més especials del joc de taula contemporani, pels seus jocs (entre els quals destaca La liebre y la tortuga, que va guanyar el primer Spiel des Jahres el 1979), pel seu imprescindible llibre sobre la història dels jocs de taula (The Oxford History of Board Games, 1999, reeditat el 2018), pel seu coneixement enciclopèdic sobre els jocs de cartes... i pel seu esmolat humor britànic. A la pregunta sobre com es defineix, no dubta a respondre. ''Born: yes. Hair: not much.'' Potser com a homenatge al mestre, David X Vaccarino també utilitza l'humor per a descriure's a si mateix. En la seva autodescripció per al portal BoardGameGeek, és rotund: ''Donald X. was born in 1969, after years of not existing. Of his life, little is known. Donald X. is like something you've forgotten that no-one wants you to remember.''

Malgrat que l'autor afirmi que se'n sap poc de la seva vida, sí que sabem que viu a la badia de San Francisco, que era informàtic especialitzat primer en programes de reconeixement de veu i després en la programació de màquines de diàlisi, i que juga habitualment amb amics en un bar amb jocs o a casa seva (encara que durant els pitjors mesos de la pandèmia només ha jugat amb els seus fills).

Com tants altres autors, de jove creava jocs, però sense cap dedicació ni continuïtat, i no va ser fins al 1994 que va començar a considerar seriosament l'opció de dedicar més temps a la creació de jocs. El seu mètode, que neix sempre amb la mecànica, consisteix a treballar en múltiples direccions i escriure llargues llistes d'idees, fins a trobar aquella que el satisfà. És capaç de canviar un joc radicalment sense haver-ne fet ni una sola prova encara. Això sí, quan veu que funciona, hi juga una vegada i una altra fins a donar-ho totalment per finalitzat, cosa que provoca que no jugui amb altres jocs (excepte els que juga amb els seus fills), per la gran quantitat de temps que dedica a les seves pròpies creacions. No caldria ni esmentar que va ser un gran jugador de Magic (Richard Garfield, 1993): li fascinava la interacció entre les cartes. Assegura que els jocs que no li agraden són aquells en què els jugadors voten per a decidir qui guanya.

No cal que li preguntem quin dels seus jocs és el seu preferit:: ''Entre els meus jocs, Dominionés el que m'agrada més. Construeixes un mall mentre jugues! Continua sent divertit després de tants anys. Per descomptat, amb l'ajuda de les noves cartes que creo i que es publiquen cada any.'' Exactament, Donald X. Vaccarino és conegut especialment pel joc Dominion (2008), el seu primer joc publicat, que li va permetre guanyar el Spiel des Jahres del 2009 (a un autor d'un sol joc!) i del qual els fans més tenaços i constants ja deuen tenir més de cinc mil cartes, repartides en les dues capses de base i tretze expansions, al que s'hi ha d'afegir les cartes de promoció que s'editen constantment per a la seva distribució a les fires.

Per què és tan especial Dominion? Les persones que hi juguen, de manera casual, contínuament o de manera obsessiva, ho saben bé. Amb aquest joc va néixer una nova família de jocs, un mecanisme desconegut fins llavors, una nova porta per la qual després hi han passat centenars de jocs, del mateix tipus o introduint aquesta nova estructura de joc dins del sistema de regles. Aquest mecanisme es diu ''deck building'', que es pot traduir com a ''construcció de malls'' i significa que cada jugador juga amb la seva pròpia baralla per a la qual intenta aconseguir noves cartes amb l'objectiu de millorar-la, i cada carta té una utilitat pròpia. Una idea simple, oi? Doncs fins al 2008 a ningú se li havia ocorregut amb tanta senzillesa i elegància com en el joc de Vaccarino, i a ell li va suposar uns quants anys d'intents fallits. Citem només dos (de tants!) bons jocs que no haurien pogut existir sense el joc de Vaccarino: tenim Machi Koro(Masao Suganuma, 2012) i Pócimas y brebajes (Wolfgang Warsch, 2018). Ambdós han partit de la idea bàsica de Dominion, ''fer créixer i millorar el que tens'' per a evolucionar i arribar a punts molt distants, però que deixen veure el seu origen primigeni.

A cada torn d'una partida de Dominion, com a ''monarca, així com ho van ser els teus pares, que regeix els destins d'un regne petit i afable'', intentaràs ampliar la teva reduïda mà inicial de cartes, adquirint noves cartes de recursos i punts de victòria, amb l'objectiu d'aconseguir ''a diferència dels teus pares, un regne més gran i més agradable, fent arribar la civilització a nobles anàrquics i propietaris de petits trossos de terra'' (els fragments que estan entre cometes pertanyen a la introducció de les regles del joc). Com en tants eurogames, aquí l'important és la seva innovadora i revolucionària mecànica de joc, no la història que pretesament vivim mentre es desenvolupa una partida. En paraules del propi Vaccarino, ''The concept was a game where you built a deck. Then I had to pick flavor.''

És Vaccarino un autor d'un sol joc? No, en absolut. D'entre les seves altres creacions cal destacar Kingdom Builder,amb un bon nombre d'expansions i reedicions des de la seva publicació el 2011. És innegable, no obstant, que és el seu primer joc el que li ha donat la fama... i molta pasta en royalties.

Acabem com hem començat, què es pot fer amb Vaccarino?: ''If you rotate Donald X. 360 degrees, he'll only be standing upside down. You have to rotate him 720 degrees to get him back where he started.''