VI: L’acadèmia davant el fenomen cultural dels jocs de taula
L’acadèmia davant el fenomen cultural dels jocs de taula
Els jocs de taula pertanyen a una unitat conceptual més gran: els jocs. Es situen en un espai entre el joc i la joguina, perquè compten amb un element físic col·leccionable, al reves que els jocs purament imaginatius. Aquesta categoria està una mica en un buit de significat, perquè no pertany plenament a cap d’aquests camps. Antonio Catalán fa un repàs per com l’acadèmia (és a dir, els estudis reglats, les universitats, els intel·lectuals, etc.) han encarat el buit conceptual dels jocs de taula.
“Dins les humanitats, l’antropologia és la disciplina científica que s’encarrega d’entendre que és el que ens fa humans. Per fer-ho analitza tant els aspectes físics com les manifestacions socioculturals de diversos grups i en diferents períodes. Les principals branques són: l’antropologia biològica, la lingüística, l’arqueologia i l’antropologia cultural, aquesta última ens ajuda a entendre com viu i entén el món l’individu o un grup social, en multitud de contextos relacionats amb la cultura.”
Encara que sabem que els jocs i les joguines pertanyen al món de la cultura, fins que l’antropologia no els conceptualitza com a tal, igual que les representacions artístiques o els instruments musicals, no comencen a tenir rellevància dins d’aquesta disciplina. “L’estudi dels jocs com un fenomen en si mateix, neix en el moment que els jocs són entesos com un fet cultural més, alguna cosa que forma part de la societat de totes les èpoques, però que sempre ha estat lligat al concepte d’entreteniment i d’oci, tot i que les seves ramificacions hagin estat lligades a d’altres fenòmens culturals, com l’aprenentatge, el càlcul o la mística”.
Ha canviat l’estudi dels jocs en els últims segles? Va aconseguir sobresortir com a disciplina pròpia degut a les peculiaritats davant altres fets culturals? “El segle XIX l’estudi es va centrar en les cultures i societats alienes a occident, conegudes per la colonització, i això no va canviar al segle XX, tot i que ja existia un interès per part dels sociòlegs per estudiar el joc com activitat humana. Ja hem vist que les obres d’Huizinga i Callois, un historiador i un sociòleg, van ser bàsiques per la disciplina, però com indica Callois, parlant sobre l’estudi dels jocs des de diferents disciplines com: la psicologia, la història, la pedagogia o les matemàtiques, ja existia una disparitat en el mètode: …No només es dirigien als mateixos lectors sinó que semblava que es referien a temes diversos.”
Breu història sobre l’estudi dels jocs de taula
El fet fundacional dels anomenats game studies el situa Catalán en la publicació el segle XIII de l’obra recopilatòria d’Alfons X el savi tituladaLibro de los juegos o Libro del ajedrez, dados y tablas: “Fins llavors els jocs eren transmesos de manera oral i no contaven amb una bibliografia, sinó que pertanyien al poble i als savis per igual. Totes les capes de la societat jugaven, més encara si era possible, quan van aparèixer els jocs de cartes. Gerolamo Cardano, el segle XVI, va escriure sobre el joc i les matemàtiques, potser la primera obra científica després d’Alfons X, que analitzava els jocs d’atzar i la seva aleatorietat. Existien també representacions amb jocs per explicar conceptes complexes com El juego de astronomía al llibre d’Alfons X o Metromachia un joc complex sobre la guerra”.
Una altra fita important és l’aparició del joc de l’Oca i centenars de variants sobre el mateix concepte, durant els segles XV i XVI:“El joc de taula va prendre un altre rumb, convertint-se en un element d’entreteniment, atzar i transmissió de coneixements, que per primera vegada va ser publicat i distribuït per impressores. El segle XVIII Edmond Hoyle va recopilar les regles de múltiples jocs de cartes per a l’aristocràcia i la burgesia”.
L’evolució filosòfica produïda durant el període de l’idealisme alemany el segle XIX va portar una veritable conceptualització de l’estètica i allò bell, que començava a dotar els jocs com a part fonamental de l’ésser humà i no com un element merament lúdic. “Durant el segle XIX, pensadors com Friedrich Schiller van estudiar sobre l’estètica i els jocs. El filòsof Julius Schaller, al seu llibre El juego y los juegos: una contribución a la psicología y la pedagogía, así como a la comprensión de la vida social de 1861, es va plantejar una definició de joc, descobrint la gran diversitat del fenomen, Moritz Lazarus va ser el primer psicòleg que va estudiar les cultures i el joc, preparant el camí pel concepte de cercle màgic de Huizinga.”
Johan Huizinga ha estat el creador d’una obra fonamental pels game studies, la ja clàssicaHomo ludens. Huizinga, des de la seva posició com a historiador i medievalista crea l’obra fundacional dels game studies moderns, emparentant-la amb aquella d’Alfons X. En aquesta obra, ens diu Antonio Catalán “s’analitza el fenomen del joc com a creador de cultura i com a base d’aquesta. En aquells moments el joc de taula estava ja instal·lat en tots els estaments socials i era un producte de consum.”
A finals del segle XX, l’estudi acadèmic va començar a proliferar, tot i que sempre de la mà d’entusiastes dels jocs que van veure un pou intel·lectual al qual aferrar-se. “Autors com Irwing Finkel, antropòleg, i David Parlett, historiador i traductor, amb el seu llibre The Oxford History of Board Games, ja es poden classificar com a games scholars. Van crear la International Board Game Studies Association (IBGSA) l’any 1900, una organització que des del 1995 es reuneix anualment per estudiar els jocs en les seves diferents vessants. Està formada per acadèmics de diversos camps: antropòlegs, historiadors, matemàtics, sociòlegs, etc., entre els quals s’hi troben Bruce Whitehill, investigador, dissenyador i col·leccionista de jocs americà amb uns quants llibres publicats”.
Un esdeveniment que va posar de rellevància la importància de les joguines, en aquest cas, és la creació progressiva de col·leccions als museus. Tot i que va començar essent un fenomen, igual que l’estudi intel·lectual, merament ornamental, amb la exhibició de jocs primitius en les exposicions de tribus llunyanes o cultures antigues, els museus van començar a recopilar jocs més o menys moderns. La seva font principal és la nostàlgia, perquè a tots ens agrada veure joguines que usàvem de nens exposades com obres d’art.
“Durant els 80 i els 90, les joguines es van convertir en un element de nostàlgia per exposicions familiars i adults que recorden la seva infància. Les joguines són peces de col·leccionistes privats, que fomenten els llibres il·lustrats per documentar-ho, com The Toy Collector i Guide to Toys, Games and Puzzles (1991), un llibre de referència.”
Espanya no es queda enrere en aquest sentit. “Actualment existeixen múltiples museus en diferents països, existint els jocs i les joguines com elements etnogràfics en molts d’ells, com el citat museu a Londres o Nuremberg, com a memòria del passat en la majoria, per atreure les famílies a través de la nostàlgia. La col·lecció més prestigiosa de joguines antigues a Espanya es troba a Madrid al Museu d’Arts decoratives, tot i que com a objecte de disseny industrial existeix el Museu del Joguet de València, ubicat en un petit espai de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria del Disseny de la Universitat Politècnica”.
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
