Alex Randolph

Que el joc també és cultura, que els jocs de taula siguin considerats objectes culturals al mateix nivell que una novel·la o una obra teatral, són unes afirmacions que cada vegada es discuteixen menys. Ara bé, alguns autors (com Michel Lalet, músic, novel·lista i autor del joc Abalone, en el seu imprescindible llibre Auteur de jeux de société, 2018), també consideren que la creació de jocs és una tasca tan artística com ho seria compondre una cançó o pintar un retrat. Si un joc pot ser una obra d'art, si un joc de taula és una obra d'art, el millor exemple que us podríem posar d'un autor que indubtablement també és un artista és Alex Randolph. Com va dir ell mateix el 1985 durant una conferència per a estudiants a Venècia: ''Il gioco è totalment inutile. Una categoria de cose culturale totalmente inutile ma necesaria come la musica o il gioco. Il gioco come el teatro è una riproduzione de la vita stessa.''

Com podem llegir a l'apassionat homenatge pòstum que li van dedicar els seus amics el 2012 (Die Sonnenseite, Philippe Evrard), Alex Randolph va néixer el 1922 al poble de Dobrohost, a l'actual República Txeca, en el si d'una acomodada família d'artistes que viatjava des dels Estats Units cap a Rússia, on no van arribar mai. Que el seu pare fos rus, i la seva mare i ell mateix ciutadans nord-americans ja ens advertia que la seva vida no seria gens sedentària, al contrari, la paraula ''cosmopolita'' encaixa perfectament amb la seva vida, sembla creada per a persones com ell. Va passar bona part de la infància en un internat a Suïssa, va viatjar per tot el món i va viure especialment a Itàlia, els Estats Units i el Japó, on es va convertir en un gran jugador de shogi, els escacs japonesos.

Va estudiar literatura i filosofia i parlava fluidament l'alemany, l'anglès, el francès i l'italià. Va treballar en el món publicitat, va escriure un parell de novel·les i va ser membre de la intel·ligència militar nord-americana durant la Segona Guerra Mundial. La creació de jocs va acabar sent la seva activitat principal: el seu primer joc publicat va ser Pan-Kai (1961) i de seguida apareixeria una de les seves obres mestres, TwixT (1962). Aquest joc és un dels mítics bookshelf, una col·lecció de jocs que semblaven llibres i que va crear juntament amb Sid Sackson (''the first colleague I ever had'', en paraules de Randolph) per a la nova divisió de jocs de taula de 3M.

Va instal·lar-se a Venècia el 1968, on va fundar, el 1995, l'editorial de jocs Venice Connection amb Dario de Toffoli i Leo Colovini, que es convertiria, després de la seva mort el 2004, en marmessor intel·lectual de la seva obra i que afirmaria, tot referint-se al seu mestre, ''Alex è una di quelle personi che ti fanno amare il genero umano'' en el seu llibre I giochi nel cassetto (2002). També el 1995 va crear la prestigiosa editorial nord-americana Winning Moves amb Tom Kremer, Phil E. Orbanes i Mike Meyers, tres dels grans noms de la indústria del joc. Encara que una part dels seus esbossos i una altra documentació es va perdre en un incendi, tota la seva obra escrita i dibuixada pot consultar-se en el Deutsche Spielearchiv de Nuremberg. Com a colofó de la seva vida, fem servir l'epitafi que encapçala la seva tomba en el cementiri venecià de San Michele: ''Ci-gît Alex Randolph, inventeur du TwixT''.

El 1988, va ser un dels impulsors del ''Manifest del sotagot'', mitjançant el qual els autors europeus més reconeguts es van conjurar a no signar contractes d'edició dels seus jocs si el seu nom no apareixia en la part frontal de la caixa. La formulació de ''autor de jocs'' és seva. Poc després, el 1991, va participar en la fundació del Spiele-Autoren-Zunft (SAZ, influent sindicat alemany dels autors de jocs de taula) i va col·laborar regularment amb Erwin Glonnegger, l'editor de l'editorial de jocs alemanya Ravensburger que va propiciar que el nom dels autors de jocs constés com a tal sobre la capsa dels jocs.

Una bona manera de conèixer el pensament d'Alex Randolph és seguir l'apassionada ressenya de la visita a Venècia del seu amic Bruce Whitehill. Si no saben qui és Whitehill, busquin immediatament a internet ''The Big Game Hunter'' i trobaran un inesgotable pou de saviesa lúdica. De res. En un llarg article podran llegir què pensava Randolph sobre el futur del joc: ''I don't believe for a moment that board games are endangered, certainly not the better ones... I believe that as long as there are tables and people who enjoy the conviviality of sitting around them, there will be games to be played on those tables.''; o, més prosaic, sobre com s'ha d'aclarir un dubte sobre les regles d'un joc a la meitat d'una partida: ''If a question arises, there are always two additional rules: Rule One: Anything not prohibited is permitted. Rule Two: In case of controversy, doubt, or questioning, the right solution is the most amusing one.''; o més filosòfic: ''Something that gives so much pleasure must be very deep...''.

Com tot artista, el que més l'interessa a l'hora de crear és arrencar els espectadors de la realitat per a submergir-los i fer-los protagonistes d'una altra realitat: els seus jocs. Sempre va concebre els seus jocs com un tot: idea, regles, materials, títol anaven junts; es diria que assumia expressament al mateix temps els papers d'escriptor i director d'una obra teatral, amb especial dedicació a l'escenografia: el nexe que vehicula l'experiència de l'obra-joc a l'espectador-jugador. Per això, en els seus jocs, la forma mateixa dels components ha estat sempre essencial, com corroboren els premis Spiel des Jahres especials aconseguits per Inkognito (1988, amb Leo Colovini), Gute Freunde(1989), Venice Connection (1996) i Leinen los!(1997), a més del premi absolut per Sagaland(1982, amb Michel Matschoss).

Bona part dels seus més de 120 jocs, venuts alguns per milions d'unitats, van obrir camins encara inexplorats dins el món de la creació. Se'ns fa impossible de ressenyar concretament algun dels seus títols, ja que són molts els que mereixen estar a la categoria de jocs indispensables. Citem només, a més dels ja esmentats TwixT, Sagaland, Inkognito i Venice Connection, altres jocs de Randolph que haurien de formar part de qualsevol ludoteca: Ghosts (1980), Code 777(1985, amb Robert Abbott), Raj (1988), Ricochet Robots (1999) i La quadrilla de los cerditos (2000).

Bonus Track per a qui hagi arribat fins aquí: el joc Evade, per gentilesa d'Alex Randolph, publicat dins la mítica col·lecció Gamette de 3M el 1971 i avui en dia absolutament impossible de trobar. És un petit joc de bluf per a dues persones. Es juga en un tauler de 6x6 caselles. Cada jugador disposa de sis fitxes (dues de les quals, anomenades evaders, marcades secretament a la seva base) que les col·loca com vulgui en la línia més pròxima a ell, sense que l'adversari sàpiga on es troben els evaders. El moviment és simple i usual, quan és el seu torn, un jugador mou una fitxa una casella a qualsevol de les vuit caselles adjacents. L'objectiu també és simple, guanya el primer que aconsegueix fer arribar un evader fins a la línia de sortida de l'oponent. Ara bé, si la casella a la qual es desplaça una fitxa normal, és a dir no un evader (atenció, si ho fa amb un evader, el jugador perd la partida), està ocupada per una fitxa adversària, la col·loca al damunt i les dues queden paralitzades durant la partida sencera. A més, una altra subtilesa marca de la casa, abans de jugar, un jugador pot consultar la base d'una de les seves fitxes, però si ho fa no podrà fer un moviment ''paralitzador'' en aquest torn. Ja ho hem dit, aquesta és una de les qualitats de Randolph, un joc extremadament simple, amb un toc de bluf i un altre de memòria.

Bonus Track final. Què defineix un bon joc? Per a Randolph no hi ha dubte: ''It must be easy to enter into the game immediately... it must offer surprise... it must have a clear objective, clear enough so there is no arguing or questioning... it must be endlessly repeatable, always different. It has to captivate you totally so the rest of the world disappears.'' Així doncs, els seus jocs favorits d'altres autors, a més del shogi, són Acquire (1964), del seu amic Sid Sackson o Entropy, d'Eric Solomon (1979).''