XIII: El joc de taula modern és un producte cultural
El joc de taula modern és un producte cultural
Antonio Catalán s’endinsa en aigües pantanoses seguint el concepte de cultura i producte cultural. No obstant, el producte cultural és creat per la indústria cultural amb continguts simbòlics i destinats finalment als mercats de consum amb una funció de reproducció ideològica i social. Dins d’aquesta definició el camp és molt ampli. Catalán compta amb l’ajuda inestimable dels grans pensadors que han recorregut prèviament aquest camí.
“Al marc teòric hem pogut veure com les arrels del joc de taula, s’entronquen en la història de la humanitat des del seu naixement cultural. Hem vist la seva història i també hem comprovat que s’ha estudiat des del món de l’antropologia cultural i es segueix estudiant des del món dels estudis culturals. Hem pogut comprovar que te unes característiques pròpies com a producte, com a disseny i pel que fa a motivacions de joc, les seves característiques taxonòmiques i la figura dels seus actors, podem dir que és cultura i per tant un producte però és percebut com a tal?”
La producció cultural
Lligat a l’antropologia, el concepte de producció cultural d’una determinada civilització sempre s’ha determinat pel seu art, les seves eines, les seves tradicions. “El concepte de producció cultural el trobem des del naixement de l’antropologia i lligat a un producte en relació al seu valor i la qualitat, sempre amb les arts majors: la literatura, l’escultura, la pintura i l’arquitectura i amb l’etiqueta d’alta cultura. Altres productes creats pel poble i relacionats amb el folklore o la cultura popular, no formaven part d’aquesta producció cultural des d’un concepte elitista, però sí que en formaven part des de l’antropologia, com a ciència creada per estudiar principalment, les diferències d’occident amb altres cultures”.
Les peculiaritats del joc no queden exemptes d’aquesta dicotomia:“com que el joc és un producte sense autoria, sense forma definida més enllà d’unes regles i amb elements de creació lliure, formava part d’aquests elements culturals folklòrics inherents a cada societat. Com que és un producte de transmissió oral, entrava a l’espai de la música, la literatura i la dansa, de qualsevol manera es pot considerar que és un objecte de cultura material o artefacte.
Va haver d’arribar el segle XIX amb la revolució cultural perquè autors de l’alçada de Marx posessin de rellevància, gràcies al materialisme històric, un nou concepte de cultura. Comença a fer-se èmfasi en la complexitat de definir quelcom dins la cultura d’un poble, perquè es tracta d’un concepte molt ampli. Antonio Catalán ens diu:“Marx va plantejar que la creació cultural està determinada per les condicions de producció i que la cultura està produïda per la “superestructura”, formada per les institucions que defineixen el seu contingut. Defensava que la cultura no és independent de la història, i està relacionada amb el poder i la producció, on les idees de la classe dominant s’imposen a través de la cultura, perquè compten amb els mitjans de producció intel·lectual.
Aquesta tesi va ser desenvolupada per Gramsci, amb el concepte d’hegemonia cultural dominant i Althusser amb les idees generades sobre els aparells ideològics de l’estat. Una concepció que pot ser aplicada als jocs, perquè s’ha utilitzat per transmetre idees. Featherstone (al seu article“Teories de la cultura de consum”) planteja a la seva obra que la creació d’una cultura popular, neix com una actitud de rebel·lió contra el poder, donant aquesta característica a la música moderna i a totes les manifestacions fora del poder com un “nou ordre desordenat” i una “font de somnis”. Defensa que l’art ha estat utilitzat pel consum per tal d’estetitzar la vida quotidiana, amb la consegüent desclassifació de l’artista per part de la societat”.
Principis del segle XX: internet i la cultura de masses
L’arribada del segle XXI va suposar que la cultura de masses es fes encara més global. Internet va arribar a tots els cantons i ens podem assabentar de fenòmens culturals d’altres països. Fins i tot fer-los propis. Llavors, hem de seguir les velles conceptualitzacions sobre la cultura quan el món és molt més extens i complex?
“El naixement dels estudis culturals, la vida urbana, el consum de masses, internet i el concepte de valor com a capacitat per adquirir la cultura, va difuminar quasi per complert, a finals del segle XX, la frontera entre alta cultura i cultura popular, almenys en la majoria d’acadèmics, i entre el públic consumidor, perquè va poder arribar a tot el món i relativitzar el concepte del criteri i el gust. Citant a l’historiador de l’art britànic Stephen Bayley: el disseny industrial és l’art del segle XX, destacant amb això que les fronteres de percepció es van difuminar en aquest segle entre art, disseny, producte i cultura”.
La societat post-industrial, ens diu Catalán, arriba amb la postmodernitat al pensament, que te una nova concepció de la cultura:“(…) considerava que tot estava inventat, el creador simplement repeteix i tot està en mans del corporativisme financer i el consumisme, plantejant que la postmodernitat esborra el sentit de la història i viu un present perpetu, on tot objecte és convertit en caduc i substituït per un altre de nou. Potser aquesta concepció està molt allunyada de realitats en aspectes com la creació musical o el disseny de jocs de taula, que segueixen creant productes únics amb uns simples elements bàsics de creació, com les notes o els diferents components i mecàniques, sobretot en l’actualitat.
De qualsevol manera, quan a un element o artefacte cultural se li afegeix l’etiqueta de producte, s’entén que és una mercaderia i per tant està sotmès a les lleis del mercat, d’oferta/demanda i òbviament al màrqueting.
L’autor conclou amb la impossibilitat d’etiquetar qualsevol cosa com a cultura, entre d’altres, per les estretes mires de l’Acadèmia: “És pràcticament impossible actualment parlar de cultura, sense enganxar-li l’etiqueta de producte darrera, tot i que no és possible posar-li l’etiqueta de cultura a qualsevol tipus de producte. Segueixen existint els debats clàssics, almenys a nivell popular de considerar cultura només allò que es troba als museus, o que rep l’etiqueta per part dels intel·lectuals i mitjans”.
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
