II: Los juegos de mesa entendidos desde las humanidades
Els jocs de taula entesos des de les humanitats
Al mastodòntic treball d’investigació d’Antonio Catalán, un punt summament interessant que tracta amb tot el rigor que mereix és l’estudi dels jocs de taula des del camp de les humanitats. És en aquest àmbit acadèmic on s’ha posat més de rellevància la importància del joc dins la concepció humana.
Filòsofs clàssics i moderns han parlat del joc, tots destacant-ne una característica unitària: el joc comporta llibertat.
Comença Catalán citant Aristòtil que destacava el joccom a part de la preparació integral dels éssers humans. Existeix una categorització eminentment negativa del joc que tot i l’avenç sociològic ha resistit el pas del temps i encara ressona avui. Sobre aquest fet Catalán diu: “El joc des d’una perspectiva social contemporània significa: “no seriós”, “no autèntic”, “irrealitat”, “oci”, “improductivitat”, amb totes les connotacions negatives d’aquests termes. El joc és entès de vegades com un fenomen perillós, confonent-se apostes i atzar amb joc i oci, llavors: per què es segueix estudiant el joc?. Potser perquè Plató, Aristòtil o Sòcrates ja explicitaven la importància de l’oci en la recerca del coneixement”.
Una característica fonamental del joc davant altres tipus d’activitats d’oci: el joc és social, crea relacions interpersonals i fomenta habilitats del llenguatge i la comunicació. Ens diu l’autor: “El joc pot ser una activitat solitària, però s’acostuma a jugar amb “els altres”, essent un creador de relació social i habilitats socials, tot i que aquest fet està en continua evolució igual que la nostra societat. Fins fa un segle el joc estava més relacionat amb la infància, derivant cap a l’esport a la joventut, per tornar a la sociabilitat i la família, en jocs universals com les naips o els escacs en l’edat adulta.”
Aquí rau la diferència entre oci i joc, encara que pugui semblar accessòria te tota la importància, centrant-se l’autor en la contraposició passiva/activa de l’activitat a realitzar: “Actualment la nostra societat està considerada com la de l’oci o del temps lliure, la virtualització de la nostra societat per l’arribada de les TIC, internet i la tecnologia mòbil, ha permès tenir el joc com a oci i evasió disponible en tot moment, convertint-lo en un espai propi i íntim on desconnectar del món. Tot i que també està present en altres àmbit, a través de la gamificació a l’estudi o la feina, la omnipresència mediàtica dels esports i la publicitat del joc com atzar/evasió “no gratuïta”, al món mòbil de l’oci. L’oci no és equivalent al joc, el joc és actiu i l’oci és passiu per definició, quan juguem canviem temps d’oci per diversió activa.”
Breu història del joc en la investigació acadèmica
Antonio Catalán realitza una investigació a consciència del concepte joc: “El joc ha estat investigat des de l’antropologia cultural i l’etnografia, per passar al camp dels estudis culturals amb la creació dels game studies o “estudis sobre el joc”, però això va començar amb els filòsofs clàssics. Plató, ens parla de la mimètica com a reproducció del món pensant en el joc, l’art i la ficció. Aristòtil parla sobre la simulació i el joc com la llera natural d’aprenentatge i transmissió de coneixements, els jocs socràtics no deixen de ser una forma de competició i aprenentatge”.
Entre els acadèmics espanyols que han dedicat part de la seva carrera a investigar sobre el concepte de joc trobem Jesús Chaparro. La seva tesi doctoral “El juego como metàfora de libertad y responsabilidad”és un text de referència per tots els investigadors posteriors i Antonio Catalán tornarà unes quantes vegades a aquest text fonamental.
“Chaparro, a la seva tesi doctoral, ens parla en profunditat del tractament que fan diferents filòsofs contemporanis sobre el joc, citant a Nietzsche, que relaciona el concepte del joc a l’art, perquè el creador utilitza el joc per crear i Fink que divideix el món entre lúdic com “menys real” i món real com “no lúdic”. Trobem també una completa explicació en Gadamer del significat del joc relacionat amb l’hermenèutica i l’ètica. Heidegger al seu text Hölderin i l’essència de poesia, iguala el joc a “una manera d’estar sent”, amb el que ens indica que quan juguem abandonem el món, cap a un univers que ens porta a la trobada amb la llibertat i el gaudi dins l’univers del propi joc i ens exposa que tant el nen com el jugador experimentat, imprimeixen la major serietat al joc. El psicòleg Jung opinava que sense el joc i la fantasia, no es podria realitzar un treball creatiu”.
Sens dubte, un dels autors que més ha influenciat en la situació actual dels estudis sobre el joc és Johan Huizinga (1872-1945), filòsof i historiador neerlandès. “Johan Huizinga és el creador de l’estudi modern sobre el joc, plasmat al seu llibre de 1938, Homo ludens, recopilatori de diferents estudis i conferències. Va ser un lingüista holandès que va passar a estudiar la història medieval, principalment sobre l’art i la cultura, escrivint l’obra sobre el joc des d’una reflexió madura als 60 anys. Planteja tota una sèrie de teories bàsiques sobre l’estudi del joc: el joc és la base de l’existència de la cultura, essent anterior a la mateixa i el seu motor. Crea el concepte que dóna títol al llibre, Homo ludens (l’home que juga), com a complement d’Homo sapiens (home que pensa) i Homo faber (home que fabrica) i emparenta tots els camps de la culturalització humana amb el joc.”
La divisió taxonòmica dels jocs de taula
Altres autors rellevants han estat: “Roger Caillois, sociòleg i crític literari francès, publica l’any 1958, le jeux et les hommes3, una altra obra principal per l’estudi del joc, basat en un llibre anterior, Théorie des jeux, en el que ja reflexiona sobre el joc des de la sociologia, la psicologia o les matemàtiques”; R.C. Bell que va escriure tres llibres importants entre les dècades dels 60-80 dividint els jocs en “Sort, Estratègia i la combinació d’ambdues”.
“Jack Botermans a The Book of Games, (1989), els divideix entre antics i moderns, creant una divisió diferent: de tauler, de daus, de domini, de cartes, a l’aire lliure, dividint els de tauler en: alineament, estratègia, persecució, cursa i mancala. David Parlett al seu completíssim llibre de referència The Oxford History of board Games els divideix en: de curses, de posició, de captura i de desplaçament”.
“Bruce Whitehill ja divideix els jocs amb una altra taxonomia, primer “d’interior” i després “d’exterior”, defineix també el que és un joc i el que és una joguina. La seva divisió de jocs d’interior compren: jocs de llapis i paper: mecànics, electrònics i videojocs: jocs clàssic; i jocs amb un set específic de material; situant aquí els jocs de taula. Els jocs “d’exterior” engloben el joc no reglat (paidea) i l’esport (…) I per acabar aquesta breu repassada de textos de referència, citem a Comas, que a banda d’analitzar els jocs clàssics, ja divideix els jocs actuals entre jocs alemanys i americans”.
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
