Devirpedia - Jacques Zeimet
No se'n sap gaire cosa de Jacques Zeimet, potser només en sabem que és un dels creadors de jocs infantils més fantàstics. No concedeix entrevistes, no acostuma a assistir a fires i festivals, no té pàgina web ni se'l coneix a les xarxes socials, en resum, no manté l'activitat pròpia d'un autor de la seva categoria. Per aquest motiu, el més apropiat per a parlar de Zeimet és que parlin els seus propis jocs, que com es veurà de seguida ens revelen que aquest luxemburguès és un autor brillant, efectiu i elegant i a qui li deuen agradar molt les criatures, o almenys, sap perfectament com fer-les gaudir.
Encara que no l'ha guanyat mai, ha aconseguit cinc nominacions per al gran premi mundial dels jocs de taula Spiel des Jahres: Póquer de bichos (2004), Ensalada de bichos(2007), Fantasma Blitz(2010, recordin aquest joc), Los odiosos 7 (2015) i Do De Li Do (2016). No rebutja el treball en equip amb altres creadors, però la major part de la seva obra, gairebé cinquanta jocs, l'ha desenvolupat en solitari.
Jacques Zeimet és un reconegut autor de jocs infantils, encara que alguna (escassa) vegada també ha dissenyat jocs per a adults, com San Ta Si (2005), un curiós, preciós (fins i tot decoratiu), ràpid i desafortunadament oblidat joc abstracte de construcció i estratègia per a dos jugadors, format per uns tubs metàl·lics de dos colors i diferents calibres i altures.
Va començar a crear jocs a mitjans dels 90. Els seus primers jocs d'èxit van ser dos jocs d'habilitat manual, Bamboleo (1996) i Hamsterrolle (2000), els dos són al mercat des de fa 25 i 20 anys, Déu-n'hi-do. En les dues últimes dècades ha treballat poc amb aquest tipus de joc. Això sí, sempre ha mantingut com a marca identificable del seu treball la cerca del material idoni. Els jocs de Zeimet mai es componen de materials convencionals com un tauler, unes fitxes, un dau o unes cartes, sinó que la majoria de vegades inclouen peces de fusta de formes irregulars o altres components que costen d'imaginar en un joc... fins que Zeimet els converteix en part d'una de les seves creacions.
Per tal d'entendre aquesta íntima i feliç relació de Zeimet amb els materials n'hi ha prou amb analitzar Bamboleo. El joc està format per una peça circular de fusta de 35 cm de diàmetre i 6 mm de gruix, una columna circular de 16 cm d'altura i 45 mm de diàmetre en la seva part més gruixuda, dues boles de suro de 30 i 37 mm de diàmetre i 32 peces de fusta negres i vermelles de diferents mesures, de 30 a 60 mm; i formes gairebé capritxoses; cubs, esferes, cons, cubs i paral·lelepípedes. Amb tot això es forma una estructura inestable i elegant alhora. Les 32 peces es col·loquen, a l'atzar o com vulguin els jugadors, dins el cercle i aquest es posa damunt de la bola, intentant que el seu punt central coincideixi amb la bola, que al seu torn està col·locada en un extrem de la columna. Triar la bola gran o petita depèn de la dificultat afegida que es desitgi. Si cal moure peces perquè s'equilibri millor la plataforma, es mouen. Ja ho hem advertit, el resultat, abans de començar la partida, és una estructura inestable.
Tot preparat per a jugar. Per torn, cada jugador agafa amb cura una peça, sense tocar mai la plataforma circular, i se la queda. Si un jugador deixa passar el seu torn perquè creu que la plataforma caurà, ha de donar-li una de les seves peces al següent jugador que sí que aconsegueixi agafar una peça. Quan la plataforma cau, quan ja no hi queden peces a sobre, o quan tots els jugadors deixen passar el seu torn, acaba la partida. Si algú provoca la caiguda de l'estructura, rep una penalització de quatre peces. Qui té més peces guanya. Així de simple, així de tens i divertit.
Sense abandonar el bon gust de Zeimet per l'experiència, diguem-ne tàctil, dels seus jocs vegem ara al seu gran èxit: Fantasma Blitz. Creat el 2010, continua sent, deu anys després, un enorme èxit de vendes. Declinat en almenys set versions, vegem per què meravella per igual a petits i grans, encara que aquests mai, mai, mai guanyin. La seva primera edició està formada per una baralla de 60 cartes precioses, obra de la il·lustradora alemanya Doris Matthäus, i per cinc figures de fusta: una butaca vermella, un llibre blau, una ampolla verda, un ratolí gris i el fantasma Balduino que dona nom al joc. Blanc, per descomptat. Les cartes mostren sempre dues de les figures, en els seus colors corresponents o no.
No hi ha torns de joc o, cosa que vol dir que tothom juga alhora. Es col·loquen les cinc figures al centre de la taula i a l'abast de tots els jugadors. Es barregen les cartes i es gira una que es deixa cap per amunt al costat de les figures. Hi ha dos tipus de cartes: les que contenen una de les figures en el seu veritable color i les que on ni les figures ni els colors coincideixen. En el primer cas cal agafar, més ràpidament que els altres jugadors, la figura que apareix a la carta amb el seu veritable color. En el segon, cal agafar la figura que no apareix i el color que tampoc surti a la carta que tenim (exemple: si en la carta hi ha un fantasma verd i una butaca blava, cal agafar immediatament el ratolí gris, perquè no apareixen, ni el ratolí ni el seu color, en la carta). Sí, tan simple com això i, sí, un dels millors jocs d'aquest segle. Oblidin-se de guanyar als nens i nenes de menys de deu anys.
Un joc de taula és la feliç trobada entre una història i el seu desenvolupament mitjançant una mecànica concreta, exposat i realçat a la disposició dels jugadors mitjançant les il·lustracions, el disseny gràfic i uns materials determinats. Quan som davant d'un gran joc, la trobada esdevé màgica. Ara bé, aquesta veritat no és l'única; en molts jocs, els materials prenen tota la importància. Això passa algunes vegades en els jocs, moltes en els jocs infantils i, com hem vist, gairebé sempre, en els jocs de Jacques Zeimet.'