III: Joc, joguina o joc de taula?
Joc, joguina o joc de taula?
Existeix en l’imaginari col·lectiu un batibull de definicions que confon, en moltes ocasions, els jocs amb les joguines, o aquestes últimes amb els jocs de taula. Antonio Catalán va intentar entendre aquesta diferenciació tan necessària per l’estudi del fenomen sociològic dels jocs de taula, tot i que avisa: “Partim de la base que donar una definició completa de joc, joguina i joc de taula, en poques línies és tan complicat com definir cultura en la mateixa proporció. La intenció només és apropar-se al concepte bàsic, ja anirem desgranant definicions al llarg del treball, que ens ampliaran les referències. Sigui com sigui indicarem bàsicament que l’estudi del joc entra a la història cultural, l’estudi de la joguina entronca amb l’educació i el del joc de taula amb l’estudi del disseny”.
Què és un joc?
Encara que molts autors han intentat definir el concepte de joc, l’autor s’inclina per la definició que Bruce Whitehill va fer al paper “Toward a Classification of Non-Electronic Table Games” publicat al llibre “Proceedings of Board Game Studies Colloquium XI Lisbon, Portugal, l’abril del 2008.: “Definim jocs a tot passatemps que es juga d’acord amb unes regles específiques, que tenen un final reglat en el que un (o més jugadors) es declaren guanyadors i que es juga dins una àrea determinada”.
Catalán continua desgranant les característiques que fan al joc únic i específic davant el joguet: “Un joc per tal que ho sigui, ha de tenir un propòsit i un resultat, que simplement pot ser l’entreteniment, sense més, el que podem entendre com a joc lliure, que pot estar recolzat o no, en unes eines per tal de realitzar-lo, en les que hi podem incloure altres característiques en el moment en que ho convertim en quelcom estructural, que són les regles, que ho converteixen en un constructe, en una creació de la imaginació humana.”
Que la imaginació humana sigui l’estímul perquè es desenvolupi un joc és una cosa extraordinària, perquè “a partir d’aquesta regla que governa l’acció, que pot ser tan simple com saltar o pensar alguna cosa, s’hi afegeixen altres característiques que conformen el joc: número de jugadors, interacció i el seu rol, els requisits del joc o les habilitats per realitzar-lo, a més a més d’un lloc físic o un marc mental on desenvolupar-lo, el que Huizinga defineix com a cercle màgic”.
Segueix Antonio Catalán: “Com hem indicat al principi, ens centrem en els jocs de taula descartant l’estudi de l’esport com a joc perquè és una activitat física reglada, principalment competitiva. Tampoc parlarem del joc d’atzar, que inclou tots aquells jocs en els que la sort i les apostes comporten un benefici o pèrdua econòmica. Tot i que etimològicament s’utilitzi la paraula joc per definir-lo, conceptual i èticament són camps molt diferents. La llengua anglesa el diferencia clarament amb el terme “gambling” per jocs d’atzar i les apostes, utilitzant “gaming” per la resta.”
Característiques d’una joguina
Què fa que una eina es converteixi en una joguina? Quines són les característiques d’una joguina? “Qualsevol objecte es pot convertir en un joguet, un pal, unes pedres, o qualsevol objecte quotidià es pot convertir en una eina per jugar, pel gaudi lúdic, o per simular una actitud de joc. El joc és simulacre, realitzar una acció plaent, i la joguina és la seva eina, depenent de la creativitat i la imaginació de cada u. Pot haver-hi joc sense joguines, però no es poden utilitzar joguines sense joc, sense actitud lúdica”.
Un objecte pot transformar-se en una joguina quan s’utilitza amb actitud lúdica. Tot i que és cert que han estat els adults els que han creat joguines amb determinades formes perquè els nens puguin gaudir: “El temps i els recursos disponibles creen la sofisticació al joc i amb aquesta la joguina. Al principi van ser creats de forma artesanal pel propi usuari, essent suficient, però l’arribada de la industrialització els va adaptar com a producte. La psicòloga Julia Iriarte indica que: el concepte d’objecte fabricat expressament perquè juguin els nens és necessàriament contemporani i exclusiu de la cultura occidental. La nina, el cavall de cartró o les peces de construcció, són eines plantejades per ajudar el nen en aquella activitat plaent, que centra la seva activitat i aprenentatge principalment durant la infància”.
Amb l’evolució de la societat cap a la mercadotècnia, la societat de consum va adaptar el concepte de joguina: “La revolució industrial i el consumisme el van convertir en un producte, creant tota una indústria al seu voltant. No necessàriament el valor i la qualitat del joc milloren l’experiència de joc, l’usuari és el que li dóna valor segons el seu criteri. El prescriptor de compra acostuma a ser el nen i l’adult adquirint-lo es fixa en d’altres qualitats com el material, la forma i la qualitat educativa, una cosa totalment subjectiva i promocionada en l’actualitat.”
“Centrar el joc només en la infància és un error del pensament col·lectiu, perquè els adolescents i adults l’utilitzen. La societat utilitza joguines com a eines lúdiques del joc, tant en els esports, com en jocs de taula, i inclús amb connotacions privades, amb les denominades joguines sexuals.”
Els jocs de taula moderns
Antonio Catalán esbossa les característiques fonamentals dels jocs de taula, que encara que algunes siguin molt òbvies, ressalten la diferència davant altres jocs i joguines: “Per definició un joc de taula és tot aquell que necessita una taula, o superfície plana per ser realitzat i un joc de tauler és tot aquell que necessita una superfície de joc delimitada, que forma part del mateix on transcorre el joc. En realitat, s’utilitzen com a sinònims encara que són diferents, sent el “de taula” més ampli. Podem entendre-ho d’una manera àmplia com la unió en un conjunt, del joc reglat (ludus) i els elements per realitzar-lo (joguines)”.
Alguns idiomes tenen implícita aquesta diferenciació entre jocs de taula davant els altres jocs: “En anglès, un joc de taula és un tabletop game i un joc de tauler és un boargame, en francès el terme jeux de societé engloba tots els jocs d’aquest tipus, en alemany el terme Brettspiel (jocs de tauler) engloba també els Gesellschaftsspiel (jocs de societat), encara que normalment s’utilitza el terme Spiel per aquest tipus de jocs. En portuguès se’ls anomena jogos de tabuleiro i en italià gioco da tavolo. La definició de Whitehill per joc de tauler és: un joc que utilitza una superfície il·lustrada, anomenada tauler, on el joc es desenvolupa.”
Una altra característica fonamental és el tauler. Els taulers són objecte d’estudi per Catalán, per delimitar les generalitzacions que comparteixen tots ells: “Utilitzen una imatge o litografia, en un suport imprès. El tauler pot ser doblegat en vàries parts. Normalment es separa de la caixa que el conté i es col·loca sobre una superfície plana, tot i que el tauler pot estar inserit en la pròpia caixa o jugar-se a la tapa o fons de la caixa que el conté. Normalment està dissenyat perquè hi juguin de 2 a 6 jugadors”.
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
