XII: La indústria als jocs de taula autors i editors
La indústria als jocs de taula autors i editors
Seguint el fil de la investigació d’Antonio Catalán al voltant del fenomen dels jocs de taula moderns (JMM) hem de destacar aquells que fan possible que un joc arribi a les nostres mans. Hi ha un seguit de persones que han dedicat el seu temps i la seva feina a crear, fabricar i distribuir els jocs de taula. A aquest ens relativament abstracte, format per editorials i autors, se l’acostuma a denominar La Indústria. Aquest terme, anàleg al de El Sistema, ens eteri que mou els fils de la societat, no està exempt de maldat i ironia. Entre els jugadors hàbils és molt usual creure que les grans editorials tenen un enorme marge de benefici, que si no editen un o altre joc és per desídia i que una errata en un manual implica la falta de ganes i cura que li posen al producte. Més enllà d’aquest raonament de parvulari existeix tota una xarxa d’autors i editors que fa el possible per crear, traduir i distribuir jocs excel·lents, de vegades perdent diners pel camí, perquè nosaltres puguem gaudir-los.
Els autors reclamen el seu espai en la història
Continua Catalán buscant l’origen del terme autor i la seva aplicació als jocs de taula moderns: “Fins a principis del segle XX l’autor era una persona anònima, que inventava un joc, segons la RAE “trobava o descobria alguna cosa nova, o no coneguda”. Tot i que el perfil està més relacionat amb el concepte creador: “és el que crea, estableix o funda alguna cosa”. El terme autor per referir-se al dissenyador de jocs va néixer en una convenció de jocs a Gotinger l’any 1983 de mans de Reinhold Witting, quan va utilitzar la paraula Spielautor. Simplement el que va fer va ser traslladar el terme “autor”, totalment reconegut per un creador literari o científic, a l’acte de la creació d’un joc”.
Un dels problemes més grans que tenien els autors és que el seu nom no apareixia als jocs de taula: eren anònims. “Fins aquell moment els grans autors que havien venut milions d’exemplars com Risk o Scrabble, eren persones desconegudes, que havien venut per un preu els seus drets d’autoria, perquè fossin de propietat i explotació d’un editor de joguines. Com que durant els anys 80 a Alemanya la indústria va renéixer, van haver de recórrer a persones externes a les empreses per obtenir nous jocs, cosa que va fer que es crees un col·lectiu. Per això durant la fira d’Essen del 1988, uns quants autors van firmar el conegut com a“manifest dels posagots” en el qual declaraven: cap de nosaltres donarem cap joc a una editorial si el nostre nom no apareix escrit a la coberta de la caixa. Aquest petit fet va ser acceptat per les editorials alemanyes i estès a tot el món”.
Es diferencien vàries èpoques històriques per les quals ha passat l’autor dels jocs de taula:al’època universalés una persona anònima, il·lustrada o illetrada, que desitja materialitzar la seva creativitat mitjançant un joc,en l’època de la producció, va ser adoptada per l’impressor, que es va convertir en creador i editor des del segle XVI al XIX, després va passar a ser un treballador creatiu, una baula anònima del teixit industrial del joc, per convertir-seen l’època de l’edicióen una figura a mig camí entre el dissenyador de producte i l’escriptor literari”.
Assenyala Catalán les característiques especials dels autors dels jocs de taula moderns: “un dels elements que ha distingit el fenomen dels jocs de taula moderns és la creació de la figura de l’autor i el seu reconeixement, tot i que, paradoxalment a nivell legal els jocs no poden ser patentats com altres obres de creació cultural. Tal com indica Boyden al seu treball Games and other uncopyrightable systems, són objectes produïts per la cultura humana, però són diferents a d’altres activitats, perquè no es basen en la reproducció d’una obra creada, sinó en un producte que necessita l’acció dels jugadors per existir”.
L’editor, figura clau en la bonança dels jocs de taula moderns
“La figura de l’editor de jocs de taula moderns va més enllà del simple executiu empresarial, o de l’avaluador d’un producte de consum, la seva figura de coneixedor del producte és la que ha fet que els jocs estiguin al nivell d’expansió actual, suficient per entendre-la com l’època de l’edició”. El perfil de l’editor està molt a prop d’un editor literari, inclús d’un director de cinema, perquè “(…) qualsevol d’ells agafa una obra, la rep, l’adequa al públic, la fer més bella i l’embolica com a “regal” per convertir-la en un producte comercial d’èxit”.
Les peculiaritats dels editors del món dels jocs de taula moderns són ben clares: “Molts dels editors de jocs de taula moderns són aficionats, que han trobat una sortida professional a la seva afició, utilitzant habilitats de disseny, comercials o empresarials per donar el salt a aquesta activitat. Existeix també la figura de l’editor “Pro-am”, Professionals/amateurs, una persona que te una ocupació laboral habitual, però que es dedica a editar jocs amb un estil propi, simplement perquè són creacions seves, o segueix una línia pròpia de disseny, com si fos un artesà o artista comercialitzant les seves obres”.
La figura de l’editor de jocs moderns, neix com la barreja entre l’amo d’una empresa de joc del segle XX i l’editor de llibres tradicional. Aquesta figura apareix per dos motius als anys 70/80: per l’externalització de processos de la pròpia empresa, com la producció o la venda, per reduir costos i la concentració d’esforços per crear productes específics pels jugadors, centrant-se en el disseny i el màrqueting.
A Espanya tenim un exemple magnífic, precursor del món lúdic. Manuel Borrás va ser tot un pioner a nivell europeu i la seva figura és àmpliament lloada i estudiada en aquest camp: “Com a precursors tenim a Erwin Glonnegger a Alemanya, responsable d’edició de jocs de Ravensburger des del 1959 fins a finals dels 80, que va entendre el canvi de model de negoci cap el joc de taula modern i Manuel Borrás a Espanya, que va canviar el concepte dels jocs de taula a Espanya convertint l’empresa familiar Borras Plana, S.A. en una editorial de jocs distintiva de l’època del màrqueting, però amb característiques de les actuals, editant i localitzant tots els jocs d’èxit a nivell mundial. Aquest model va ser adaptat des de llavors per la majoria de les editorials actuals, centrant-se només en la creació i desenvolupament del producte.”
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
