Devirpedia - Marco Maggi & Francesco Nepitello

Si hi ha un duo d'autors consolidat en el món dels jocs de taula és, sens dubte, el que formen Marco Maggi (no confondre amb l'artista uruguaià) i Francesco Nepitello. Van començar a jugar junts a rol a les acaballes de la dècada dels 80, van treballar plegats a l'estudi de creació de jocs Venice Connection (amb, entre altres, el llegendari Alex Randolph) i a l'editorial de jocs Studiogiochi. Junts van gestionar una botiga de jocs i sempre han ideat els jocs plegats, ara des del seu estudi FM a Venècia, on van néixer i on viuen. És impossible adjudicar les seves creacions a l'un o l'altre perquè sempre, des del seu primer joc, en un llunyà 1993, ho han fet tot a mitges. Això sí, en Francesco acostuma a portar la veu cantant.

És rellevant començar explicant que Francesco i Marco són uns grans especialistes en la literatura fantàstica i especialment en la trilogia El senyor dels anells i en tot l'univers de J.R.R. Tolkien. I que en el binomi Maggi-Nepitello jugar amb amics és una pràctica quotidiana, a rol, a wargames i a jocs ben tematitzats.

Són ben coneguts els seus jocs de rol Lex Arcana (1993, amb Leo Colovini i Dario de Toffoli), i El anillo único (2011, amb Amado Angulo i Dominic McDowall-Thomas, cal explicar que el joc transcorre a la Terra Mitjana?), però si Maggi i Nepitello són a la llista dels autors més reconeguts i dins el cor de centenars de milers de jugadors apassionats com ells per l'univers de fantasia de Tolkien, és a causa de La guerra del anillo(2004, aquesta vegada amb la coautoria de Roberto di Meglio), el seu millor joc de taula, però no l'únic. No són autors especialment prolífics, però d'entre la seva producció cal destacar també Venetia (2013) i Barcelona-La rosa de fuego (2016).

Al gra: La guerra del anillo és la millor adaptació a joc de taula de la trilogia de Tolkien. I, per descomptat, és una proesa convertir més de mil pàgines o més de deu hores de cinema en quatre hores de joc de lluita èpica entre el bé i el mal, entre els Pobles Lliures i l'Ombra. Quatre hores, a més, en les quals el jugador és el protagonista absolut, no un mer lector o espectador.

La història de la creació del joc és peculiar, segons explica el mateix Nepitello en una interessant entrevista amb un dels crítics més prestigiosos de jocs contemporanis, Tom Vasel, que, per cert, qualifica el joc de gairebé perfecte. Es van barrejar diversos elements que van propiciar la tempesta perfecta: els tres autors adoraven l'obra de Tolkien; no els agradava en absolut el que llavors era considerat el millor joc sobre la trilogia (War of the ring, Howard Barasch i Richard H. Berg, 1977) encara que apreciaven l'esforç que va suposar; les tres pel·lícules de Peter Jackson (2001-2003) van donar un nou moment d'esplendor i popularitat a la Terra Mitjana. A tot això cal sumar-hi que van conèixer i van provar un joc, aleshores recent, de Ted Raicer (Paths of Glory, 1999) que els va obrir els ulls sobre quin podia ser el sistema de joc del joc que estaven imaginant, si eren capaços de simplificar un joc tan complex. A més, un dels tres amics, Di Meglio era CEO de Nexus Editrice i creia a ulls clucs que un joc d'aquesta envergadura tenia el seu lloc dins el mercat europeu. Va aconseguir convèncer a Sophisticated Games, companyia propietària de la llicència per a jocs basats en El senyor dels anells, que la seva era una proposta millor que totes les altres que havien rebut.

Els tres autors, dos amics des de sempre i un tercer amb el qual es van entendre de meravella, van parlar durant mesos de tots els aspectes del joc, fins que el van donar per semiacabat, moment en què Nepitello i Maggi van dedicar-se a les cartes de succés i Di Meglio a acabar el disseny del sistema de caça del joc i a la redacció de les regles. Nepitello recorda amb emoció el moment d'alquímia, gairebé d'epifania entre els tres autors que va suposar la idea que va llançar Di Meglio i que es va convertir en un dels elements més rellevants del joc: el dau d'accions.

Algunes de les raons per les quals aquest joc és molt important: situa el joc com una excel·lent disciplina cultural, a banda de la literatura o el cinema; és la més genuïna i immersiva adaptació del llibre, entre més de tres-cents jocs de taula dedicats al mateix tema (i seria convenient afegir que un altre dels millors jocs d'aquesta llista, La batalla de los cinco ejércitos, és dels mateixos autors); és un agradable joc asimètric i al mateix temps ben equilibrat; requereix la presa de decisions difícils, i fins i tot perilloses, constantment entre les dues vies per a assolir la victòria: la militar i la destrucció de l'anell. És o no és, aquest joc, un wargame? Per a alguns un dels millors de la història, per a uns altres de cap de les maneres. En qualsevol cas, tants són els seus mèrits que no val la pena entrar en aquesta discussió.

Que parlin els mateixos autors. A la pregunta de quines mecàniques de La guerra del anillo encaixen amb la història de la novel·la de Tolkien, Di Meglio respon amb rotunditat, sense cap mena de dubte, que totes elles: ''El joc va ser creat per a recrear la història que es narra en el llibre''. I afegeix que, entre altres mecàniques importants, en el joc es va voler mostrar el dualisme entre els esforços per destruir l'anell i la guerra per si mateixa. ''Els jugadors s'enfronten al dilema constant d'utilitzar les seves accions per a seguir un camí o un altre''. Fins i tot després de publicar el joc, van continuar treballant en ell, per la qual cosa, la segona edició millora l'experiència de joc.

En contra del joc, només poden dir-se dues coses. La primera és que les més de dues-centes miniatures que ocupen la Terra Mitjana només estan en tres colors mentre que hi ha fins a vuit nacions i faccions en combat. La segona, i més rellevant, és que cal dedicar-li un parell d'hores per a aprendre'l i que una partida dura gairebé quatre hores, encara que una raó i una altra no haurien de ser obstacle per als seguidors de Tolkien i per als jugadors que desitgen viure una profunda experiència durant la partida. Segons els autors i segons els seus milers de fans la inversió necessària per a aprendre el joc (en les seves pròpies paraules: ''no és el joc més simple que hagis jugat en la teva vida'') val la pena, ja que els jugadors estan a punt de reviure la trilogia sencera.

Alguns jocs mereixen una edició especial per a col·leccionistes, i La guerra del anillo és un d'ells, per la qual cosa, dins el petit món dels jocs de taula, tenir una còpia de l'edició de gran luxe en caixa de fusta està puntuat amb molt bona nota, ''my treasure''.

A vegades, preguntar a un autor pel seu millor joc pot donar sorpreses. Aquest, evidentment, no és el cas dels autors de La guerra del anillo