Mark Herman

Si saps alguna cosa, per poc que sigui, sobre els wargames, aquesta paraula et deu suggerir jocs complicats en què dues persones passen hores capficats en la recreació d'una batalla o l'altra, amb un munt de petites fitxes de cartó damunt d'un mapa amb un traçat d'hexàgons superposat a les característiques pròpies del territori. Tens raó, són jocs amb una alta càrrega narrativa que, a més del repte intel·lectual que suposen, obren la gana al coneixement dels fets històrics, representen una altra manera d'interessar-se per la història.

Els wargames, com els escacs i com els jocs de rol, tenen tant admiradors entusiastes com grans detractors. Només direm que tant la gran família dels jocs de simulació històrica i el joc de les 64 caselles, com els jocs en què s'interpreta un personatge que viurà una aventura es troben al capdavant de les grans obres de la humanitat pel que fa als jocs de taula.

Si us ha picat el cuquet d'aquest tipus de jocs, és hora de conèixer a Mark Herman, un dels creadors de jocs històrics més prolífics i innovadors. Nascut el 1954 a Brooklyn, Nova York, no sols ha dissenyat jocs de simulació històrica i ha col·laborat i dirigit empreses del sector, sinó que també ha treballat com a senior partner a l'enorme consultora nord-americana de temes d'informació i tecnologia Booz Allen Hamilton, on es va encarregar de la simulació i l'anàlisi estratègica en temes de defensa. Com a exemple del seu treball, un dels seus jocs, Gulf Strike (1983), sobre la guerra entre l'Iran i l'Iraq va utilitzar-se als Estats Units durant els mesos previs a la Guerra del Golf el 1990. A més de professor universitari d'estratègia militar i escriptor de llibres sobre història militar, és autor, juntament amb Mark Frost i Robert Kurz de Wargaming for Leaders: Strategic Decision Making from the Battlefield to the Boardroom (2009), un manual d'ús obligatori per a dirigents polítics, sigui quin sigui el seu camp d'activitat.

Tornem al Mark Herman dissenyador de jocs. Des del seu primer joc, Red Sun Rising(1977, sobre la guerra russo-japonesa del 1904), ha publicat més de vuitanta jocs, si comptem les expansions, dels quals només uns 25 els signa en solitari. Queda clar que li agrada treballar en equip. Per exemple, és autor, al costat d'un altre creador de wargames encara més prolífic, Richard H. Berg, de la sèrie de 15 jocs ''Great Battles of the History'', dedicats a diferents èpoques de l'antiguitat. No hauria de ser necessari dir que a causa de la pròpia vocació dels wargames i per la formació i els coneixements d'Herman, els seus jocs representen sempre una classe d'història magistral, es tracti de l'Imperi Romà, de la guerra del Vietnam o de les guerres d'Independència o de Secessió americanes.

Ja hem dit que és dels creadors més innovadors del panorama mundial. Només ens cal una de les seves grans creacions, el sistema de joc card driven, per dissipar qualsevol dubte que pugui suscitar aquesta afirmació. Durant molts anys, els wargames eren formalment molt semblants, més enllà de la batalla descrita en cadascun d'ells: mapa hexagonal, unitats militars representades per petites peces de cartó amb informacions numèriques i taules de combat, perquè cada fet militar s'acabava resolent amb una tirada de daus, acompanyada de diversos factors de modificació. I unes regles normalment infinites i precises per tal de preveure amb detall tot el que pot succeir en una batalla: circumstàncies del terreny, proveïment, moral de les tropes, armament, reforços, suport aeri...

Card driven? Sí, un joc conduït per les cartes. Aquesta expressió se sol traduir per ''motor de cartes'' i significa que una part molt important del joc és una, o més d'una, baralla de cartes que poden complir diferents funcions: accions a dur a terme, ordre de joc, possible esdeveniment, etc. Quan és el seu torn, el jugador tria una de les cartes de la seva mà per tal d'utilitzar els seus punts d'acció o per a dur a terme l'esdeveniment proposat, sabent que moltes vegades si fa servir la carta per a fer operacions mitjançant els punts que li proporciona, l'altre jugador podrà usar-la com a esdeveniment.

Aquesta innovació va néixer amb el joc We the People(1993), que reprodueix l'inici de la independència de les colònies britàniques a Amèrica del Nord el 1775. El tauler no té hexàgons, sinó espais interconnectats, les unitats militars estan simplificades. I hi ha les cartes, que serveixen, no només per a refrescar-nos la història (sempre narren fets reals del conflicte), sinó que també per als moviments dels generals i les tropes i per tal de resoldre els combats, perquè en aquest joc el dau té un rol no insignificant però sí secundari. A més, a les lluites militars cal afegir-hi el control polític de les colònies, perquè és així com es guanya el joc.

Herman ha perfeccionat el seu sistema en altres jocs, com For the People (1998) o El imperio del Sol(2005), entre altres. Amb aquests jocs va guanyar dues vegades el premi Charles S. Roberts (el més important del món pel que fa a jocs de simulació històrica). El que ens sembla realment espectacular és que el sistema ha estat usat en centenars de jocs des de llavors, entre els quals destaquen Hannibal & Hamilcar: Roma contra Cartago (Mark Simonitch, 1996), Senderos de gloria(Ted Raicer, 1999) i Twilight Struggle (Ananda Gupta i Jason Matthews, 2005).

Citem només un altre dels jocs de Mark Herman que destaca per la seva dissemblança amb tots els altres jocs: a l'extraordinari Churchill (2015), tres jugadors interpreten al mateix Churchill, a Stalin i a Roosevelt al llarg de les conferències que van posar fi a la Segona Guerra Mundial. Han de posar-se d'acord per a guanyar la guerra, i prendre decisions conjuntes com a aliats per evitar que Hitler guanyi, però cadascun persegueix els seus propis objectius per la postguerra. Al final només un dels tres assolirà la victòria. Un joc per a jugar-hi moltes vegades, gràcies a la immensa riquesa de situacions que proposa. És un wargame? Herman afirma que no, que, encara que molta gent pensi el contrari, és un joc de política militar, no un wargame.

Sorprenentment, Mark Herman només disposa d'una pàgina a la Wikipedia en suec. Gràcies, Devirpedia.