Devirpedia - Reiner Knizia

Reiner Knizia és l'autor de jocs més prolífic de la història. Aquesta contundent i rigorosa afirmació el defineix a la perfecció. D'ençà el seu primer joc, Goldrausch (1990, encara que anteriorment n'havia autopublicat algun altre), ha guanyat més de vuitanta premis i ha venut més de vint milions d'exemplars de més de sis-cents jocs diferents (inclosos molts per a telèfons i tauletes), encara que és gairebé impossible determinar exactament aquesta xifra, tal és la quantitat d'edicions, reedicions i variacions amb diferents noms dels seus jocs. És llegendària l'enorme carpeta que el seu assistent Karen Easteal traginava quan l'acompanyava a les fires de jocs més importants, amb tots els seus jocs ordenats perfectament i amb tota la informació sobre a quins països han estat publicats, per quines editorials, en quines llengües i per quants anys. Després tornarem als seus jocs. Per cert, Knizia assegura recordar les regles de tots els jocs que ha creat, Déu n'hi do.

Nascut el 1957 a la petita ciutat bavaresa de Illertissen, Knizia és doctor en Matemàtiques (''Mathematics is about models, and so is game design''). Abans de professionalitzar-se com a autor de jocs, va treballar bona part de la seva vida com a directiu d'un banc. Durant aquesta època, es llevava cada dia a dos quarts de sis del matí per a dissenyar jocs, d'aquesta manera podia dedicar vint hores setmanals a aquesta tasca. Després de passar vint anys al Regne Unit, el Brexit l'ha acabat convencent de tornar a Munic, la seva terra natal, ''una gran ciutat on viure''. Afirma que, als deu anys, com que no podia comprar jocs, ja els inventava. I que després, quan ja va poder comprar-los, no li agradaven prou i va continuar inventant-ne.

Knizia té fama de jugar només amb els seus propis jocs, no vol influències d'altres creadors. Literalment, ''els meus jocs favorits són sempre els que estic dissenyant en aquell moment''. Molts jugadors experts consideren que és un dels més grans creadors de tots els temps i alguns altres pensen que els seus jocs no tenen ànima, que no expliquen realment una història, que es repeteixen contínuament, que Knizia no para de treure jocs semblants. Als jugadors que no són experts això els és igual, perquè els seus jocs sempre sorprenen. Després de quaranta anys de creació ininterrompuda, assegura que continua aprenent sobre què és el que fa que un joc sigui bo, i que fins i tot li costa comprendre què converteix un joc en un gran èxit. La seva principal raó per a crear jocs és ''bringing enjoyment to the people'', això és l'única cosa que compta per a ell.

Precisament, després de la seva inesgotable i contínua creació de jocs, les seves idees constants per a nous jocs, amb la inherent falta de temps per a concretar-les en dissenys i prototips, apareix una de les dues paradoxes que persegueixen a Knizia, encara que ell no les considera com a tals: ''People start stealing my ideas before I even have them!'', afirma no sense una certa ironia i amb autocomplaença. En la seva opinió hi ha un munt de jocs a l'univers que encara no han estat descoberts i estan esperant a ser dissenyats per ell.

Segons ell, el disseny de jocs és un art, no una ciència, per a cada joc ha d'haver-hi una aproximació diferent, en cas contrari, tots els jocs serien terriblement similars. Una de les principals idees que alimenten la seva activitat com a creador és la condensació d'un joc en allò més bàsic. Confia absolutament en el seu inmutable equip d'una dotzena de provadors de jocs, i encara més en l'opinió dels editors, als quals acostuma a donar la raó quan opinen que una creació seva no ha d'estar al mercat.

D'acord, Knizia és tot un personatge, però ¿i els seus jocs, per què són importants els seus jocs? Impossible destacar-ne només alguns entre el seu catàleg astronòmic, Knizia no és un autor associat a un o dos grans jocs. S'ha atrevit amb tota mena de jocs: familiars, infantils o per a jugadors experts, amb tota classe de mecàniques, amb qualsevol tema possible, per a qualsevol nombre de jugadors, de regles simples o complexes, encara que, cal dir-ho, no coneixem cap joc de rol ni cap wargame amb la seva signatura. Citem alguns dels seus jocs excel·lents en ordre estrictament cronològic, demanem disculpes per la curtesa o la poca representativitat de la llista: Res publica (1991), Modern Art (1992, un excitant i addictiu joc de subhastes), En Garde (1993, una miniatura preciosa per a dos jugadors), Kingdoms(1994, un simple joc de càlcul difícil de dominar), Medici (1995), High Society (1995, un joc ràpid on no guanya aquell qui més té), Colossal Arena(1997, la barreja explosiva de les subhastes i el bluf), Tigris i Eufrates (1997, un profund joc estratègic amb un innovador sistema de puntuació), A través del desierto(1998, una apassionant revisió del Go oriental), Samurai (1998), Ra (1999), Lost Cities-Exploradores (1999), El senyor de los anillos (2000, un dels primers jocs cooperatius dins l'univers de JRR Tolkien), Taj Mahal(2000), Battle Line (2000, la simbiosi perfecta de diferents jocs de cartes en un joc de cartes que no s'assembla a cap altre), Amun-Re (2003), Genial (2004, tan fàcil com ajuntar fitxes i sumar els seus punts, o no), Piko Piko el gusanito (2005, un divertit joc on guanya el més atrevit... si la sort l'acompanya), Risk Express (2006), Keltis (2008), Brains (2015, trencaclosques per a tots els públics), El Dorado (2017), LAMA (2019).

Analitzem un d'aquests jocs. Lost Cities-Exploradores és un joc per a dos jugadors, format únicament per 60 cartes bellament il·lustrades de cinc colors, numerades del 2 al 10, més tres cartes més per color, i un tauler totalment prescindible, d'una durada d'uns 30 minuts. D'entre les cartes de la seva mà (sempre vuit), cada jugador n'ha de seleccionar una i posar-la a la taula, per a construir una sèrie de cada color, on cada carta ha de ser, per força, superior a l'anterior. Es pot posar una carta especial al principi de la sèrie del seu color, la qual cosa farà que augmenti la puntuació. També pots desfer-te d'una carta si cap et convé. Cada jugador construeix les seves pròpies sèries. Després de tirar, roba una nova carta. Atenció: en el mateix moment en què es roba l'última carta de la pila s'acaba la partida i es compten els punts de cada jugador. Es juga tres vegades i guanya aquell qui té més punts en total. Simple, oi? Banal?, en absolut, perquè a cada jugada has de pensar si tirar o no una carta alta o baixa i si obrir o no una nova sèrie, perquè pots robar l'última carta descartada, perquè les sèries que no arriben a 20 punts resten en comptes de sumar i perquè el final de la partida, encara que ja t'ho hagin advertit, sempre, sempre és una sorpresa.

I la segona paradoxa? Aquí està: ''When playing a game, the goal is to win, but it is the goal that is important, not the winning''. Per a Knizia jugar és gaudir d'un temps estimulant. És clar, encara que diguem que l'objectiu és guanyar, jugar no va de guanyar sinó de compartir un temps a través del joc. ''In a good game, the losers also win!''''