Richard Garfield
Abans del festival Dau, potser la primera entrevista a un autor de jocs de taula apareguda a La contra es va publicar el 24 de febrer del 1999. La periodista Ima Sanchís va entrevistar a Richard Garfield, aleshores professor de matemàtiques i creador de jocs de taula, entre els que destaca Magic: The Gathering, un èxit de públic i crítica que creix exponencialment des del 1993. En castellà es comercialitza des de la primavera del 1995 amb el nom de Magic: El encuentro, Magic per als amics. Aleshores ja hi havia 4.000 cartes diferents, que actualment ronden les 23.000, amb més de vint mil milions de cartes venudes i més de 35 milions de jugadors arreu del món.
Però, què és Magic? Milers de cartes diferents? Es tracta d’un joc de cartes per a dos jugadors, dos mags que es llençaran conjurs, malediccions i encantaments per tal d’aniquilar-se mutualment. Per cada atac cal fer una despesa determinada d’un recurs anomenat manà. I cada atac pot evitar-se amb les defenses apropiades. Si no, el mag perd punts de vida. Cada mag comença la partida amb 20 punts. Quan un jugador es queda sense punts, mor i perd la partida. Fins aquí, res de nou.
L’únic element del joc son les cartes il·lustrades, totes diferents, amb el seu nom i les seves pròpies regles. Per jugar cal només una baralla, però si un jugador vol més cartes per tenir més varietat i més potència, ha de comprar després de la primera baralla sobres i més sobres. Això si, cada partida es gaudeix dues vegades: per una banda hi ha la confecció de la baralla i per l’altra el duel; en partides lliures sol passar d’aquesta manera: els dos jugadors usen baralles diferents, potser descompensades, forçosament asimètriques. No és així en els campionats (a més d’innumerables tornejos a tots els racons del món, Magic disposa d’un circuit de jugadors professionals), on tot està totalment pautat: nombre de cartes de cada tipus a la baralla, quines cartes no es poden fer servir, etc. El vertader invent de Garfield i de l’aleshores diminuta editorial Wizards of the Coast de Peter Adkinson, avui propietari de la fira de jocs de taula més gran dels Estats Units, va ser la freqüència d’aparició de les cartes. I és que els naips de Magic son comuns, rars o molt rars. Això vol dir que de cada exemplar en surten més o menys exemplars d’impremta, i per tant es crea un enorme mercat de col·leccionistes, afavorit per la bellesa de les cartes, il·lustrades per reconeguts dibuixants de fantasia de tot el món. Tot plegat converteix el joc en un negoci magnífic, de tal manera que cada any s’editen centenars de noves cartes. Un negoci que ha fet el salt digital, ja que es pot jugar a Magic a l’ordinador, al telèfon mòbil i com a e-sport.
Quan Adkinson va conèixer Garfield, aquest li va dir: “Descriu un concepte de joc, qualsevol, i dissenyaré un joc que hi encaixi per a tu”. Com a resposta, li va demanar pensar en un joc portàtil, potser de cartes, amb una temàtica de fantasia o ciència-ficció i bones il·lustracions. Una setmana més tard (era l’agost del 1991), es van tornar a veure i Garfield ja li va exposar les línies mestres de Magic. És clar que també li va dir: “Hi ha una cosa que hauries de saber. No estic segur que sigui possible dissenyar aquest joc. Però ho intentaré”. Va ser possible, dos mesos després ja havia creat la primera versió del joc. La resta ja és història.
Com passa sempre que es crea un gènere, el nom del qual es converteix en paraula d’ús comú, en el nostre cas les “cartes col·leccionables”, després de Magic han aparegut molts jocs del mateix tipus, però cap ha arribat a la seva categoria ni al seu èxit comercial. L’única excepció son potser les cartes de Pokémon, que reprodueixen els combats d’aquests monstres japonesos, també editades per Wizards of the Coast, empresa que, de la mà de la multinacional Hasbro i havent engolit les mítiques empreses TSR i Avalon Hill (aquesta fins el 2021), es va convertir en una de les majors empreses del mon del joc.
Com se li va acudir tot plegat a Garfield? A més d’haver estudiat els secrets del disseny de jocs i de la formació matemàtica, es va inspirar en el primer joc de rol Dungeons & Dragons (Gary Gygax i Dave Arneson, 1974), que considera un dels dissenys més perfeccionats de la història dels jocs de taula. També es va inspirar en Cosmic Encounter (Peter Olotka, Bill Eberle, Jack Kittredge i Bill Norton, 1977), un joc on les regles es trenquen constantment (tècnicament “exceptions-based gameplay”). Garfield va afegir el concepte “totes les cartes són diferents”, va treballar-hi durant mesos i Wizards of the Coast ho va editar. Sempre recomana que els autors principiants es fixin en el pòquer com una font rica d’inspiració i sobretot que juguin constantment, a més dels propis prototips a jocs de tota mena. Ell mateix s’interessa per tota mena de jocs en les seves múltiples facetes: entreteniment, interacció social, exercici mental, creativitat o repte.
És Richard Garfield autor d’un sol joc multipremiat i de gran èxit comercial? De cap manera. Si bé Magic va ser el seu primer joc publicat, ha creat, a més de dotzenes d’expansions de Magic, jocs tan importants com RoboRally(1994), Vampire: The Eternal Struggle (1994), El Gran Dalmuti (1995), Netrunner(1996), King of Tokyo(2011), Treasure Hunter (2015), Bunny Kingdom (2017), KeyForge (2018) o Carnaval de monstruos(2019), alguns dels quals també segueixen sent grans èxits que perduren en el temps, especialment King of Tokyo, un joc de daus simple i addictiu.
Que jugar estimula la imaginació és evident. En l’entrevista de La contra en tenim una bona prova: Garfield va fer servir el seu joc més popular per proposar matrimoni a la seva dona. Ho va fer a través d’una carta de Magic en la que Garfield apareixia de genolls amb el text: “Aquesta carta permet a Richard demanar matrimoni a Lily, i si ella accepta ambdós jugadors guanyen”. Va costar quatre partides que la carta entrés en joc, però un cop va aparèixer no hi va haver marxa enrere. La sort ja estava tirada: tant a la vida com en la partida, tots dos hi van guanyar.
