VII - Si no és bonic no hi jugo
Si no és bonic no hi jugo
Una de les característiques que han fet que els Jocs de Taula s’hagin convertit en el que són avui dia és l’afany de col·leccionisme dels jugadors habituals. Perquè això passi, a banda d’una sèrie de característiques intrínseques de l’aficionat (professional de certa edat, amb poder adquisitiu, bon ús de les noves tecnologies, mercat amb novetats permanents, etc), l’objecte de col·leccionisme ha de ser especialment atractiu. Els Jocs de Taula són bonics, se n’ha cuidat la producció, la il·lustració i l’art fins aconseguir objectes que són dignes d’admirar.
Joaquim Dorca estira el fil en aquest senit: “Hem dit que l’impacte de l’aparició de dissenyadors de jocs amb nom i cognoms i estil propi, com Franz Vohwinkex, va revolucionar el món lúdic. Hem d’afegir que existeixen altres factors determinants en la definició dels nous jocs: millor producció, millors components, millor disseny gràfic i millors il.lustradors”
Els jocs de taula són objectes bonics, que ens agrada ensenyar a les nostres amistats. És una realitat que afecta a bona part dels jocs famosos; inclòs un disseny lleig pot fer que un joc no aconsegueixi tantes vendes, encara que sigui un joc amb bones mecàniques i ben dissenyat. “Els jocs de taula s’han convertit, majoritàriament, en objectes veritablement bells per si mateixos. La indústria ha de satisfer un criteri cada vegada més exigent per part dels consumidors. Però no ha de caure en la sobreproducció, l’excés de materials que no són rellevants pel joc poden ser vistos com una excusa per encarir el producte. D’aquesta manera, els editors s’esforcen per produir jocs atractius, originals, amb reglaments ben il·lustrats per fer-los més senzills, nous elements o tipus de fitxa, i materials de primera qualitat.”
A causa d’aquesta característiques, els il·lustradors (d’igual manera que els creadors) firmen les seves obres i són coneguts i cotitzats. Inclús gent del món del còmic o de la il·lustració han fet els seus primers passos dins el món dels Jocs de Taula. Diu Joaquim Dorca: “Cada vegada més l’impacte de la feina d’un bon il·lustrador queda reflectida en el resultat final de producte. Els jocs competeixen a les prestatgeries amb altres jocs ben dissenyats gràficament. Es tracta d’una lluita sense pietat, per això noms com Michael Meleno, Vincent Dutrait, Miguel Coimbra, Pedro Soto o Nico Eskubi han realitzat veritables obres d’art per il·lustrar des de wargames a jocs infantils, que han impulsat el fet que els jocs de taula siguin vistos i adquirits com a peces úniques de col·lecció pel seu art.”
Gràcies a això, les editorials van començar a crear tipus de caixes diferents depenent del joc, millorant l’art i creant, en definitiva, un producte més semblant a un llibre que a un joc. Dorca ho explica de la següent manera: “Aquesta migració del producte de l’àmbit del regal nadalenc comprat per àvies i tietes als seus nebots o néts -la base de les vendes de Monopoly als EEUU durant dècades- cap a un comportament similar al de la indústria del llibre, basat en la novetat, l’autor i el joc com a objecte ben dissenyat, ha produït un profund canvi al mercat. Tenim a les nostres mans un producte cada vegada menys estacional, difós amb noves eines de màrqueting, que garanteixen longevitat a les prestatgeries més efímeres i una segmentació de canals de distribució molt més sofisticada”
Algunes barreres sociològiques que el joc ha d’evitar
Els Jocs de Taula, gràcies a una nova generació més lliure de prejudicis i a l’aparició de sèries i pel·lícules que reivindiquen la figura del jugón, ha experimentat un canvi en la manera de ser percebut per la societat. De tota manera existeixen una sèrie de barreres de caràcter sociològic que el Joc de Taula encara ha d’esquivar. Joaquim Dorca, gran coneixedor d’aquesta problemàtica gràcies a la seva experiència dins de la indústria, fa un anàlisi molt encertat de la situació: “Veiem ara com rectificar algunes de les barreres sociològiques, relacionades amb el temps habitual d’oci, i culturals, vinculades als estereotips que defineixen al joc com quelcom només per nens o friquis, a través de les nostres accions comercials i de màrqueting.”
“La població d’occident viu permanentment sota la pressió del consum digital. El paradigma del progrés en l’era d’internet està subjecte al següent axioma: els canvis tecnològics ens fan més efectius, feliços i lliures. Implícitament el missatge impulsa el consum de nous gadgets, a l’augment de la nostra presència a les xarxes socials, a perseguir la obtenció de més temps per nosaltres gràcies a la crossa que suposa l’internet de les coses -per exemple- per acabar destinant cada vegada més temps lliure a mantenir-nos connectats davant una pantalla. És la gran paradoxa d’aquest inici de segle XXI.”
Aquesta paradoxa té diversos nivells d’anàlisi. Continua Dorca: “Per una categoria d’oci analògic com el joc de taula, en termes de comunicació, aquesta paradoxa significa dues coses. Per un cantó, implica un gran mur de prejudicis segons el qual el joc de taula és quelcom antiquat, parent del ludisme, i aquells que el practiquen són nostàlgics resistents al canvi condemnats a desaparèixer. Però, per altra banda, el joc de taula pot significar la punta de llança de la recuperació del temps de qualitat entre persones reals més enllà de les pantalles. De la simbiosi dels dos conceptes neixen les fortaleses comunicacionals necessàries per competir pel temps de les persones”
Un dels tòpics que s’han aconseguit enderrocar és que és un oci que costa molts diners. Segons Dorca, va ser l’última crisi financera la que va donar l’empenta definitiva a la indústria dels Jocs de Taula, millorant exponencialment les seves vendes: “Una crisi econòmica fa que la gent aixequi la seva última línia de defensa, que no és altra que la relació personal amb familiars i amics. Si això li afegim una despesa menor en activitats fora del domicili i la dada demostrable que 35 dòlars que desembutxaquem en un joc modern amb el que farem un parell de partides setmanals amb quatre jugadors -recordem el seu alt valor de rejugada- significa una inversió de tot just 1 dòlar per persona i hora, la despesa quedarà amortitzada el primer mes. Si els participants insisteixen a jugar al mateix joc, la resta de partides seran de franc. Es tracta d’una afició veritablement econòmica, sempre que no robem temps a les màquines per poder passar-lo amb persones”.
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis de la feina de l’any 2019 de Joaquim DorcaManual de juegosper l’Editorial Devir S.A. Iván Fernández Frías
