XIX: Són art els jocs de taula?
Són art els jocs de taula?
Una pregunta perfectament legítima, si partim de la creença que els jocs de taula són un producte cultural, sí que es poden classificar com a art. L’art és un concepte suficientment ambigu com perquè la resposta a: són els jocs de taula art? sigui pertinent. Transitem, amb Antonio Catalán, algunes definicions que ens poden ajudar en la recerca d’una resposta convincent. Tot i que, al final, serà una qüestió subjectiva, perquè no existeix una resposta pètria o inequívoca.
Antonio Catalán, seguint la lògica investigadora que ha utilitzat durant tot el treball, realitza una primera aproximació històrica al concepte d’art. I és que:“Des del “saló des Refusés” de 1863 a París i després de l’aparició de l’impressionisme, els fonaments del concepte social de l’art s’han fet trontollar contínuament per l’aparició de noves tendències i noves maneres d’entendre “el que és” i “el que no és” art. A partir de llavors la tècnica i el missatge que volia enviar el patrocinador de l’obra, més que el seu creador, van deixar de definir el que era una obra d’art, per centrar-se en dos elements principals: el missatge i visió de l’autor quan la creava, i la percepció de l’espectador quan l’observava. Chaparro, en la seva tesi sobre el joc, ens parla que el joc és una metàfora de la creació artística: tot jugador està representant i tot artista està jugant quan crea”.
L’art hegemònic es diferencia d’un altre tipus de representacions artístiques, no per això de menys qualitat:“Paral·lelament a aquest art oficial van anar apareixent altres tipus d’expressions artístiques, qualificades com pop art o simplement arts aplicades, allunyades de l’art popular tradicional que provenien, i provenen, principalment de productes de consum popular: des d’una simple il·lustració per un paquet de galetes del segle XIX, passant per un còmic, un cartell cinematogràfic, un disseny gràfic d’un disc de vinil o un pamflet polític, tots nascuts gràcies a la societat de consum i el màrqueting de producte”.
“Quan arribem a l’art modern, abstracte o postmodern de Duchamp, Degas, Picasso, Miró o Warhol, podem escoltar crítics que no el considerin art amb majúscules, inclús grans capes de la població que no l’entenien i seguiran sense entendre’l, per un desinterès institucional a ensenyar-lo, com altres humanitats. Podem entendre també el disseny i l’arquitectura com una activitat artística; la Bauhaus va utilitzar el fet lúdic, com un element tant d’inspiració, com de camp en el desenvolupament de la seva feina”. I és que algunes de les principals corrents modernes artístiques no dubtarien en qualificar els jocs de taula com art.
El concepte d’art és molt ampli: el cas dels videojocs
“El concepte d’Art Total (Gesamtkunstwerk en alemany) emprat per Wagner per referir-se a l’òpera, com a compendi d’altres arts, és aplicat per alguns crítics al videojoc, com també ho va ser el cinema en altres moments. Els videojocs viuen aquest debat des de fa anys des de la seva incorporació a museus (MoMA, Smithsonian, etc.), exposicions i projectes o cursos. El MoMA els inclou en la seva exposició de “disseny aplicat” l’any 2014, el que indica una possible classificació. Munari (al seu llibre Artista i dissenyador), defineix dues categories:art pur, identificat amb la pintura, l’escultura i tot allò que es pugui col·locar o repenjar en algun cantó iart aplicat,com una adaptació a funcions pràctiques de formes preexistents a la ment de l’artista, per tant podríem incloure els jocs de taula moderns com objectes dissenyats que són projectats per resoldre un problema i aquí entraríem en una altra dicotomia important: si el disseny és art, o resoldre “un problema”.
Els jocs de taula tenen certes peculiaritats respecte d’altres representacions artístiques. I tot i que és innegable la seva presència visual i material, existeixen altres dimensions que s’han de tenir en compte. Catalán assenyala que:“Els jocs estan compostos per conjunts de regles i objectius que produeixen sistemes dinàmics a mesura que els jugadors comencen a utilitzar-los. Aquestes regles són creades per algú, un dissenyador de jocs, i circumscriuen un espai de possibilitats i significat perquè el jugador explori. De vegades les regles són estrictes i rígidament restrictives, de vegades són fluixes i requereixen interpretació, ni més ni menys que una partitura de Mozart”
“Com explica el sociòleg canadenc Shion Baumann, qualsevol producte cultural es legitima com a forma artística, i es produeix la seva artificació per tres factors: la oportunitat creada per un espai cultural, la seva institucionalització per mitjà de mobilització de recursos i un discurs legitimador que l’emmarqui com a producte cultural”.
Catalán ressalta aquests aspectes utilitzant l’exemple del videojoc, perquè sembla que els jocs de taula moderns estan passant per un procés semblant al d’aquest abans que institucionalment se’ls reconegui com art:“Al món del videojoc, la oportunitat creada la trobem al moment que és reconegut com a fenomen cultural. La institucionalització la veiem en l’aparició als museus i la creació de disciplines acadèmiques, a nivell professional i universitari, especialitzades en la creació artística del producte, des del seu punt de vista narratiu, pictòric i tècnic. I el discurs legitimador, que evoluciona a través de l’aparició en la premsa, els mitjans de comunicació i les produccions acadèmiques sobre el fenomen”.
“Una de les formes de legitimitat també són els premis pel seu reconeixement, dins el món dels videojocs tenim els Premis Nacionals del Videojoc (Espanya) o el BAFTA Games Awards (UK). Al món dels jocs de taula moderns estan representats per l’Spiel des Jahres, un premi creat el 1978 per la indústria alemanya i el Deutscher Spiel Preis, creat per la crítica del país, que te un homòleg en tots els mercats importants de jocs, l’As d’Or francès, el Joc de l’Any a Espanya o el I.G.A., International Games Award als Estats Units, per posar un exemple”.
Per concloure, ens diu Antonio Catalán:“Potser aquestes aparicions als museus internacionals, els premis, les disciplines acadèmiques i tot el discurs creat al voltant d’això, aconseguiran convertir el videojoc en un art, igual que el cinema es va convertir en el 7è art, darrere les sis representacions clàssiques. L’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música, la dansa i la literatura. Aquests processos han estat, i segueixen sent aplicats a moltes facetes, entre elles la fotografia artística, el còmic, la pràctica del toreig i en les últimes dècades fins i tot la gastronomia. És possible que moltes d’elles no tinguin un reconeixement explícit i igualitari com les anteriors, però sí que és cert que s’auto legitimen com alguna cosa diferent, mitjançant els factors anteriorment citats”.
Llavors, són art els jocs de taula?
Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. En la meva opinió, i en línies generals, sí. Com diu Catalán:“Podem entendre que qualsevol mitjà d’entreteniment i oci popular, com ho va ser el cine, i ara passa amb el còmic o els videojocs, no és tractat com cultura o art “de primera”, o de vegades ni tant sols com art popular, fins que la legitimació del propi col·lectiu creador i un procés d’artificació impulsat per tots els actors, creadors, usuaris i institucionals, creen un discurs propi de legitimació per considerar-lo com art, o inclús per ser entesos per la societat com un simple fet cultural. De fet el cinema ha trigat dècades a ser considerat el 7è art, el mateix camí que porten el còmic, el videojoc però no el joc de taula modern.” Esperem que, mica en mica, siguem capaços entre tots d’erigir-lo a la categoria d’art que sens dubte mereix.
Iván Fernández Frías
* Aquest text correspon a una sèrie de lectures i anàlisis del treball de l’any 2020 d’Antonio CatalánCultura y juegos de mesa analógicos: Los juegos de mesa modernos como fenómeno y artefacto cultural contemporáneo,per la UOC.
