Vlaada Chvátil

"Només ens calen dues paraules per definir a aquest txec infatigable: ""home orquestra"". Fi de l'article. Pocs autors han aconseguit crear jocs tan diferents entre ells. Vlaada Chvátil (Jihlava, República Txeca, 1971, llicenciat en Informàtica) a més, 1: té el mèrit d'haver-ho fet en una curta ludografia d'uns escassos vint títols, sense comptar les expansions. 2: la seva obra disposa d'almenys deu grans títols, cosa que representa un percentatge a l'abast de molt pocs. 3: Chvátil mai treballa en coautoria («Per desgràcia, el meu procés de disseny no és molt adequat per al codisseny.»), com veurem després. I 4: és l'editor principal de Czech Games Edition, una editorial totalment superposada a la seva vida i les seves creacions... cosa que podria ser la causa que no hagi publicat cap joc des del 2017.

El londinenc Joel Windels, l'home darrere la recomanable pàgina de crítica de jocs Best Play, ho explica de forma així de contundent: «Cada maleït joc que crea es converteix en un èxit comercial i de crítica. Aquest home és com Robert De Niro, però per a les caselles de cartó i els daus». No s'hi posa per poc, en Robert de Niro!

Com afirma el mateix Vlaada, l'única cosa que unifica els seus jocs és que li agraden, ja que mai publicaria un joc que no li fes el pes, ni més ni menys que això. És jugador expert i incansable (nota per a curiosos i mitòmans: el seu autor preferit és Stefan Feld, als antípodes de Chvátil com a creador) a qui li agrada tota mena de jocs, excepte els de traïció constant i punyalada per l'esquena com Diplomacy (Alan B. Calhamer, 1959).

El nostre autor forma part de la petita i robusta comunitat de jugadors experimentats de Txèquia, amb els quals comparteix des de fa trenta anys reunions i sessions de joc, cosa que implica que, possiblement, disposa d'un exèrcit de voluntariosos i sagaços provadors de joc.

Vlaada Chvátil va publicar el primer joc el 1997 (Arena: Morituri et salutant) i va saltar a primera línia el 2006. Vegem-ho segons el seu propi relat. Aquests jugadors txecs cada any visitaven la fira de Essen a Alemanya, la més important del món, però el 2006 va ser especial: hi havia una parada de jocs txecs, entre els quals destacava una minúscula companyia txeca que presentava un joc desconegut autoeditat per Vlaada Chvátil: Through the Ages - A Story of Civilization (per a abreujar, TtA), només disposaven d'uns pocs centenars d'exemplars. I va ser un èxit (que encara dura, i més després de l'actualització del 2015). El motiu d'aquesta fama rau en el fet que era un joc desconegut d'una editorial desconeguda? No, la raó per la qual els assistents més espavilats van anar en massa cap a la minúscula parada de Czech Board Games va ser que el prestigiós crític Rick Thornquist va lloar un altre dels jocs de Chvátil, Greanaland, publicat poc abans. El seu article va provocar que, entre molts altres, un editor nord-americà comprés el joc, el provés i aquell mateix dia oferís un bon contracte per a la seva publicació als Estats Units.

Escoltem què va passar just després: «Durant els centenars d'hores de treball dedicades a la primera edició de TtA, els meus amics i jo ens vam adonar que això era el que volíem fer per guanyar-nos la vida. Així doncs, des del 2007, Czech Games Edition (CGE) visita la fira d'Essen amb nous jocs cada any (maleït siguis, estúpid virus, per trencar aquesta bonica tradició)». CGE és l'editorial que va crear amb els seus amics el 2007 per publicar els seus jocs i els d'altres autors txecs, que també s'han convertit en èxits, com Alquimistas (Matúš Kotry, 2014) o Macedonia de letras,un dels millors títols del 2020 (Ondra Skoupý) i no txecs, com Tzolk'in: El Calendario Maya, dels italians Simone Luciani i Daniele Tascini (2012).

Com a autor és lent («Els jocs demanen el seu temps») i no proposa mai de jugar amb un prototip seu si abans no l'ha provat moltes vegades i convertit en un prototipus virtual totalment acabat. Aquí l'ajuda la seva àmplia experiència prèvia com a dissenyador de videojocs. Per a ell, crear un joc ha de ser sempre un procés divertit, que no s'atura fins que el tema i la mecànica es fonen en una sola cosa.

A la llarga i interessant entrevista d'Andrea Ligabue a The Opionionated Gamers, li pregunten si dissenyar jocs és una forma d'art. Chvátil va respondre: «Bé, depèn de com sigui d'estricta la paraula ''art''. Jo diria més aviat que és un ofici creatiu. No soc un ''veritable artista'' que crea Art amb majúscules, que necessita expressar-se o seguir la seva veu interior. Hi ha molt d'entusiasme, idees sobtades i implicació extrema, però també molta anàlisi, avaluació, pensament, fulls d'Excel i programació... Segur que soc més un geek que un artista :).»

Dèiem al començament que almenys deu obres de Chvátil s'han convertit en èxits de crítica i públic. Si ens fixéssim només en dos jocs serien el ja esmentat TtA i El Codi Secret, amb què va guanyar el gran premi que anhelen tots els autors de jocs: el Spiel des Jahres (entre molts altres, com el de Millor Autor de l'Any dels Premis Dau Barcelona, un premi en el qual el jurat són els mateixos autors de jocs, que reconeixen al millor d'entre ells). Del Codi Secret,creat íntegrament durant una convenció de jugadors (i desmentint per una vegada la seva lentitud en la creació de jocs) en diu amb orgull que d'entre tots els seus jocs aquest és el que va fer que sa mare entengués quina era la seva feina.

És clar que, com diu Chvátil, els premis estan molt bé, però no superen la satisfacció de saber que els jugadors gaudeixen amb els teus jocs, i d'aconseguir que els seus familiars no jugadors passin bones estones jugant-hi. Aquesta deu ser la prova definitiva per saber que els jocs són veritablement bons.

Consell de Vlaada Chvátil per a nous autors: «Crea els jocs que us agradin a tu i als teus amics».''"