Fran Díaz
Aragonès, arquitecte, autor d’un sol joc de reconegut prestigi arreu del món. No falla, parlem de Fran Díaz.
Reconegut prestigi amb només un joc? Sí, i la resposta rau en dos fets. El primer el trobem a la revista bimensual alemanya Spielbox. Es publica en doble edició, en alemany i en anglès, i és la referència mundial pel que fa a jocs de taula. A més de revisar l’actualitat i de publicar algunes entrevistes i articles genèrics, el gruix de cada exemplar el formen una quinzena de crítiques escrites per periodistes experts, d’entre mitja i tres pàgines, segons la importància que donen a cada joc, i que es tanquen amb una fitxa tècnica coronada per una nota entre l’1 i el 10. Com a exemple, en les darreres cinc edicions (en el moment d’escriure aquestes línies) es van publicar 91 crítiques amb les següents notes: tres 9, trenta 8, trenta-quatre 7, divuit 6, quatre 5 i dos 4. Doncs bé, en el número 6 del 2012 de la revista Spielbox, el joc Polis (primer i únic títol, de moment, de Fran Díaz), va rebre un 9 i un reportatge de tres pàgines que portava per títol “Best of its kind” (El millor de la seva classe), i que començava així: “Polis is, in fact, the only game of its kind, and thus automatically the best.There has never been a two-player historical political-economic game quite like it.” No està gens malament per un joc publicat per Asylum, una petita editorial ubicada en un poble a prop d’Alacant i que només va editar, al llarg de la seva curta vida, sis jocs. Com va arribar Polis a Spielbox? A més de la bona feina de l’editor només hi pot haver dos motius: la qualitat del joc i que es diferencia enormement d’altres jocs del seu estil; no s’assembla a cap altre.
El segon fet és que Polis va entrar el 2016 a les aules de l’acadèmia militar nord-americana Marine Corps War College, dirigida exclusivament a oficials sènior. El professor d’Strategic Studies James Lacey, cansat que els seus alumnes no atenguessin a les explicacions sobre la guerra entre Atenes i Esparta al segle V aC, els va fer jugar a Polisper tal que els alumnes actuessin com els generals d’aleshores. Aquest va ser el resultat, tal i com va escriure Lacey: For the first time in my six years at the Marine Corps War College, I was convinced that the students actually understood the range of strategies and options Thucydides wrote about. In the following days, I was stopped dozens of times by students who wanted discuss other options they might have employed, and, even better, to compare their decisions to what actually happened. A number of students told me they were still thinking about various options and decisions weeks later.”. Poca broma, es tracta d’una de les millors acadèmies militars dels Estats Units.
Per sort per tots els que gaudim de la creació de Fran Díaz, el joc es va reeditar el 2020 amb una producció magnífica de Devir, i novament amb elogis merescuts. Així idea el nostre autor un joc de taula: “El meu mètode de creació és per decantació, al revés que altres dissenyadors, que prenen una mecànica bàsica com a punt de partida i van enriquint el joc. Començo amb un joc monstruós, de regles complexes i molts conceptes, que el fa pràcticament inabastable, i el vaig polint fins que queda l’essencial. El resultat del procés és el joc”. No cal dir que en la nova edició de Polis, Fran, home meticulós i perfeccionista, ha simplificat i millorat determinats aspectes del joc.
Fran Díaz va néixer el 1980 a Saragossa, on viu amb la seva dona i la seva filla. Treballa com a gerent de projectes en una promotora immobiliària. Per ell, la creació de jocs de taula és una afició que complementa les seves inquietuds creatives, afició a la que es dedica des de fa una mica més de deu anys. Acostuma a jugar els caps de setmana amb la seva família, normalment en partides a cinc jugadors. A què juga? Afirma que és omnívor; les seves preferències van del Sushi Go!(Phil Walker-Harding, 2013) al Here I Stand (Ed Beach, 2006), amb tot el que hi ha entremig. Li agraden especialment els jocs de civilitzacions, com Through the Ages(Vlaada Chvátil, 2006), Nations(Rustan Håkansson, Nina Håkansson, Einar Rosén, Robert Rosén, 2016), i Clash of Cultures (Christian Marcussen, 2012), així com també els jocs que tenen una forta càrrega històrica. Després d’haver tornat a conèixer l’èxit amb la nova versió de Polis, que ja va per la tercera edició en menys de dos anys, diu estar molt il·lusionat amb el pròxim projecte que té en marxa sobre la Segona Guerra Mundial.
Entre els jugadors experts, Polisgenera discussió sobre si és un wargame o si es tracta d’un eurogame, un joc de gestió de recursos, amb possibilitat de dur a terme batalles. Potser es pot dir que és una bona barreja dels dos tipus i que pot agradar als amants d’uns i altres. En qualsevol cas, aquesta és una discussió tècnica. Tot i ser un joc al que costa accedir i que pot frustrar a la primera partida per una certa sensació de que no és possible fer res, si se li dona una segona oportunitat, el joc creix i els dos jugadors amb ell: cada vegada sabran millor que allò important és la planificació, que no s’han de menystenir les batalles però tampoc posar-les per davant de tot (les guerres no es lliuren únicament al camp de batalla), que cal gestionar be els escassos recursos disponibles, sempre en una quantitat menor d’allò necessari, que el comerç és imprescindible per a créixer, que la població ha d’estar ben abastida... I cadascuna d’aquestes gestions comporta certs esforços, més si tenim en compte que en cada torn un jugador només pot dur a terme dos d’entre onze possibles accions. Unes accions que ens transporten al segle V aC, en el marc de la guerra del Peloponès entre les ciutats estat d’Esparta i Atenes; perquè a Polis la narració de la guerra i la mecànica de joc es troben íntimament entrelligades. Polis en una sola frase, gentilesa de Jason Matthews, creador de Twilight Struggle: “La guerra del Peloponès va ser un conflicte èpic i mereixia un joc èpic. Polis és aquest joc”.
Si. Per ara, Fran Díaz és autor d’un sol joc. Gaudim-lo.
