Devirpedia - Wolfgang Kramer

Juguem a parlar de jocs. Només tenim una regla: cada joc, cada autor, cada concepte ha d'estar en una tríada, és a dir que parlarem de jocs i d'autors de tres en tres. Per exemple: tres són els capdavanters dels jocs de taula contemporanis (Sid Sackson, 1920-2002, Alex Randolph, 1922-2004, i Robert Abbott, 1933-2018); tres són els jocs que podrien ser la base de tots els jocs actuals (Diplomacy, Alan B. Calhamer, 1959; Acquire, Sid Sackson, 1962; Civilization, Francis Tresham, 1980); tres jocs van marcar el segle XX fins a l'arribada dels jocs contemporanis (Monopoly, Charles Darrow, 1933; Scrabble, Alfred Mosher Butts, 1948; Cluedo, Anthony E. Pratt, 1949); tres jocs van iniciar la infinita sendera ameritrash, o jocs on el què és més important que el com (Dungeons & Dragons, Gary Gygax i Dave Arneson, 1974; Cosmic Encounter, Peter Olotka, Jack Kittredge, Bill Eberle i Bill Norton, 1977; Illuminati, Steve Jackson, 1982).

En els jocs contemporanis la tríada més famosa és, sense cap dubte, l'anomenada ''triple K'', formada per tres autors alemanys: Klaus Teuber, Reiner Knizia i Wolfgang Kramer. Van començar a publicar, respectivament, el 1988, 1990 i 1974; el seu últim joc, en els tres casos, és d'ara mateix (no importa quan llegeixis això); entre els tres podem comptar més de nou-cents títols, unes vendes milionàries i un nombre desorbitat de grans premis. No, no són els que més triomfen a Kickstarter, ni els que provoquen més hype entre els jugadors avesats de tot el món; però sí que han estat durant un llarg període, i per a molts analistes encara ho són, els tres representants més genuïns dels jocs de taula contemporanis, del sector dels anomenats eurogames, jocs on el com sol ser més important que el què.

Teuber és el que més jocs ha venut, Knizia el que més jocs ha publicat i Kramer és no només qui més premis Spiel des Jahres ha aconseguit (cinc!, per quatre Teuber i un Knizia), sinó el que més camps ha explorat, el que més camins ha obert. Per alguna cosa la seva màxima és ''quan un joc és bo, intenta millorar-lo''.

Si ets jugador conspicu, només cal dir que Kramer és el responsable de la creació o el perfeccionament dels conceptes o grans mecàniques de joc com l'assignació de punts per realitzar diferents accions (Tikal, 1999), dels jocs de majories (El Grande, 1995), de la pista de puntuació al voltant del tauler, anomenada precisament en honor seu Kramerleiste (Detective & Co, 1984), de la cobertura progressiva del tauler mitjançant formes geomètriques, tipus poliominós o tetris (Príncipes de Florencia, 2000, encara que abans va haver-hi Acquire, de Sid Sackson, 1964), entre altres. Si no ho ets, has de saber que Wolfgang Kramer és un dels més grans, si no el més gran, innovadors en els jocs de taula. Per ser justos, hem de dir que a Kramer li agrada treballar en estreta col·laboració amb altres creadors, molts dels seus jocs també porten la signatura de Richard Ulrich, Michael Kiesling o Jürgen P. Grunau. Per a ell dissenyar un joc són tres parts d'una unitat (que cadascuna també ocupa una tercera part del temps que dedica a cada creació, entre un i tres anys): tema i títol, desenvolupament dels mecanismes i proves (''Only critics help me to improve a game'').

Encara que no hauria de ser necessari, no està de més afirmar que els jocs de Kramer cobreixen tots els públics, des de l'exigent públic infantil (aquí hi trobem Gulo Gulo, 2003, un altre joc innovador, creat amb Jürgen P. Grunau i Hans Raggan), passant pel familiar (especialment ¡Toma 6!, 1994, però també Auf Achse, 1987, el citat Detective & Co i altres), fins als més experts jugadors (Torres, 1999, Príncipes de Florencia i moltíssims més).

Només ens centrarem en tres jocs de la seva extensa obra, donada la magnitud de la tasca de fer una aproximació als seus jocs més significatius, dels més de 220 que ha creat al llarg de la seva carrera. Triar només tres ens obliga a deixar de banda jocs tan imprescindibles com alguns dels ja citats, però hem quedat que avui mana el número 3.

Potser l'obra que millor ho condensa tot (la intel·ligència, la creativitat i l'elegància de Kramer) és El Grande, creat amb el seu col·lega Richard Ulrich (els dos nascuts el 1942), amb qui ha realitzat algunes de les seves millors creacions. El Grande recrea la situació política de la Península Ibèrica al segle XV, amb regnes, principats, comtats i infinites baralles nobiliàries i guerres pel poder, més la Reconquesta de les terres musulmanes del sud, amb els ''grans'' (nobles d'alt rang) dictant la seva llei, sempre prop del rei. Un escenari idoni per a un joc que ho té tot: anàlisi i presa de decisions arriscades, anticipació, bluf, càlcul de possibilitats, una mica de memòria, capacitat per a ser el primer jugador de la ronda, diferents estratègies i múltiples maneres de puntuar. I amb unes regles senzilles i clares. Indispensable. Com a extra, el tauler i les il·lustracions de Doris Matthäus són exquisides.

¡Toma 6!consta únicament d'una baralla de 104 cartes numerades de l'1 al 104. Cadascuna mostra uns petits caps de vaca, entre un i set per carta, que representen punts negatius. Èxit continu de vendes des de la seva aparició, el 1994, el seu prestigi es deu al fet que a tothom li agrada jugar-hi, que les partides són igual de divertides sigui quin sigui el nombre de jugadors, de dos a deu, que tothom juga al mateix temps, que les partides són rapidíssimes,que a cada partida passes de guanyar a perdre en una sola jugada... i a les seves, aparentment, caòtiques regles. Quan te les expliquen, penses que és una ximpleria, que només és atzar, que no té gens d'interès o que simplement és injugable. Però durant la primera jugada (que fas a la babalà) de seguida ho entens perfectament, ja veus com tot fa sentit, ja comences a tremolar per si els altres jugadors posaran o no la carta que t'interessa. Indispensable.

Detective & Co, un joc injustament oblidat que malauradament només pot trobar-se a botigues alemanyes, és un dels primers jocs de bluf i objectiu secret. Fins a set jugadors que competeixen, mitjançant un sistema extremadament simple; ser el primer que aconsegueix fer arribar a la meta el peó del seu color. Simple, si no fos perquè ningú sap quin color té cada jugador i que tots! poden moure tots els peons. A més, el circuit consta de 42 caselles i alguna jugada permet fer avançar un peó fins a 10 caselles, la qual cosa pot provocar partides molt ràpides i que cal estar atent des del principi. És clar, no t'interessa moure a cada jugada el teu propi peó, perquè els altres jugadors utilitzarien en contra teva els moviments cap endarrere, que també n'hi ha. I sempre has d'estar entre els primers, per a donar el cop definitiu en el moment oportú. Simple, però gens fàcil. Indispensable.'