Dirk Henn
La construcció del palau-fortalesa de l'Alhambra ("la vermella" en àrab) a Granada va començar el 1238, sota les ordres de Muhàmmad al-Ghàlib, l'emir nassarita fundador del Regne de Granada, i es va allargar més de cent anys. Situat en un indret privilegiat per la natura, està considerat, pels seus patis, jardins geomètrics i per la bella decoració de tots els espais, com un més dels més exquisits i més ben conservats edificis d'art islàmic, reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat el 1984. L'any 2023 la van visitar més de dos milions i mig de persones.
Més de set-cents anys després de l'inici de la seva construcció va néixer qui l'havia de convertir en un popular joc i en motiu de gaudi per a milionsde persones arreu del món. Dirk Henn (1960) va guanyar, precisament amb Alhambra(2003), el principal premi mundial de jocs de taula, l'Spiel des Jahres i va quedar segon del Deutscher Spiele Preis,atorgatper votació de la comunitat alemanya de jocs de taula.
Comencem pel principi, el 1992, quan Henn i la seva dona Barbara Weber creen db Spiele (sí, en minúscules, "db" de Dirk i Barbara, és clar) a la ciutat alemanya d'Aquisgrà. Fins a 2003 va publicar de manera rigorosament artesanal una dotzena de jocs creats pel Dirk. Al mateix temps, va trobar en Queen Games l'editor que buscava per donar una veritable sortida comercial als seus jocs.
De la seixantena llarga de referències de Henn que podem trobar al portal BoardGameGeek, més de dues dotzenes pertanyen a Alhambra, amb diferents jocs, versions, localitzacions en ciutats diverses i expansions. I deu més a Shogun i variants. És, per tant, un autor de no massa producció i que sempre, tret d'escasses col·laboracions puntuals, treballa en solitari. Són tan importantsaquests dos seus jocs més coneguts que fan ombra a altres bonescreacions, comRosenkönig(1992) iMetro (1997), publicats primer per db Spiele i després per Kosmos i Queen, respectivament. Els dos són jocsabstractes, unper a dos jugadors, vagament ambientat en la Guerra de les Dues Roses que va enfrontar les dues branques de la casa reial Plantagenet a l'Anglaterra del segle XV. En l'altre es tracta de construir línies de metro com més llargues millor d'una xarxa que es va construint entre tots els jugadors, mitjançant unes fitxes quadrades amb vies de metro que entren i surten pels quatre costats, en totes direccions.
Shogun (2006) i Wallenstein(2002) són pràcticament el mateix joc de conquesta de territoris. Només canvia el mapa:el Japó del període Sengoku o període dels Regnes Combatents, que tingué lloc de 1467 a 1573,en un cas, i en els campanyes militars de l'ambiciós príncep de BohèmiaAlbrecht von Wallenstein durant la guerra dels Trenta Anys(1618 - 1648) en l'altre. També es diferencienalgunes particularitats menors de les regles. Els dos incorporen la torre de cubs, en laque s'introdueixen fitxes, és a dir unitats militars o d'altre tipus, per decidir el resultat de les accions o els combats. Aquest objecte-mecànica l'havia estrenat la mateixa editorial Queen Games en el jocIm Zeichen des Kreuzes (Ronald Hofstätter iPhilipp Hugelmann, 2001).
Alhambra va ser publicat a partir de les mecàniques bàsiques dels jocs Al Capone (db Spiele, 1992) i Stimmt So! (Queen Games, 1998). Després de gàngsters i la borsa, la tercera ambientació del joc va ser la bona, la que va dur al joc a guanyar premis, rebre les millors ressenyes, ser editat en més de vint llengües i entrar a milions de llars. A Alhambra (sembla ser que el joc del nom es deu força a l'atzar, que el fet de situar el joc al palau de Granada no hi era des del principi),els jugadors tractaran de contractar els millors mestres d'obres, paletes i jardiners vinguts de tot Europa i del món àrab per aixecar i millorarels ornamentats edificis d'arquitectura andalusina del conjunt residencial de la cort dels reis musulmans. Per fer-ho, a més de complir determinades condicions, hauran de pagar les obres que vulguin aixecar en una determinada moneda dels quatre tipus que hi ha,dinars, dirhams, ducats i florins, i a ser possible en la quantitat exacta, perquè fer-ho els oferirà certs avantatges. Després els caldrà complir amb la normativa de construcció. Guanyarà qui aconsegueixi bastir més edificis de cada un dels sis tipus que hi ha.
Molt fàcil d'aprendre, amb boniques il·lustracions i una acurada producció, i amb la dosi justa d'atzar, Alhambraés a la vegada un ideal per a jugadors casuals i per a les persones que juguen habitualment i que volen provar un joc on hi ha diferents mecàniques conegudes que funcionen perfectament juntes. Fins i tot pot servir, després de Catan (Klaus Teuber), Carcassonne (Klaus-Jürgen Wrede) i ¡Aventureros al tren!(Alan R. Moon), com a joc d'iniciació als jocs contemporanis per a persones que no juguen mai. A mnés, el fet que es pugui jugar de dos a sis jugadors, els fa un joc a tenir sempre en compte. Això sí, com tants altres eurogames, el joc té poca interacció, cada jugador sobretot mira per ell mateix.
