Leo Colovini

Nascut a Venècia el 1964, on encara viu amb la seva esposa Ileana, que també forma part de l’univers lúdic com a directora de Cartamundi Itàlia, a Leo Colvini la vida li va canviar totalment als onze anys. A aquella edat va conèixer Alex Randolph en un club d’escacs i es va convertir aviat en visitant assidu del seu estudi i en el seu deixeble i amic, fins arribar a ser, molts anys després, el seu marmessor testamentari. Si no saben qui és Alex Randolph, busquin-lo immediatament a la Devirpedia i coneguin la seva biografia apassionant i el seu llegat enorme en el mon dels jocs de taula.

Llicenciat en Història, després d’uns anys treballant en un banc, en una posició segura i ben remunerada, que va abandonar feliçment el 1993, Colovini va dirigir una petita i selecta cadena de tres botigues de jocs i joguets a Venècia i Pàdua amb els seus amics i veïns Francesco Nepitello i Marco Maggi, de qui trobaran més informació en aquestes mateixes pàgines. I va crear amb Randolph i Dario de Toffoli, gairebé com a hobby, l’editorial Venice Connection, amb la intenció de publicar jocs de petit format i l’únic objectiu de no perdre diners. L’èxit els va acompanyar i l’editorial es va separar en Studiogiochi, encarregada principalment de la faceta creativa, i Venice Connection Italia, una editorial amb la pretensió de dinamitzar el mercat italià. El 2007 es va vendre l’editorial i Colovini es va quedar únicament amb Studiogiochi, on encara crea i juga sense parar.

Precisament, Studiogiochi va néixer el 1987 amb una missió múltiple: col·laborar en els mitjans de comunicació amb articles i passatemps, publicar llibres sobre jocs, crear jocs de taula i organitzar festivals de joc. Trenta-cinc anys després, l’estudi ha incorporat al seu catàleg d’actuacions l’assessorament a la indústria i als autors. El 1993 va néixer el premi “Archimede”, impulsat i després organitzat directament per Studiogiochi, per ajudar i posar en valor als aspirants a autors de jocs de taula. Si, el primer president del jurat va ser Alex Randolph.

Colovini és autor de prop d’un centenar de jocs des del 1986, entre els quals ell mateix destaca Cartagenai Leo va al barbero. Per ser justos, també caldria afegir a aquesta selecta llista Inkognitoi Clans. El seu mètode de creació parteix d’una idea que memoritza immediatament on sigui que se li hagi acudit, normalment basada en un mecanisme de joc. Davant de l’ordinador s’exigeix escriure-la amb paraules clares i concises, de manera que aconsegueix convertir una idea en brut en el primer nucli d’un mecanisme de joc. Si el mecanisme li sembla prou interessant, dissenya els seus elements a l’ordinador i els juga en solitari. Si li fa bona sensació, fa un prototip que juga amb qui sigui que vulgui provar-lo. Gran jugador, li agraden i crea especialment els jocs amb un bon equilibri entre sort i estratègia, amb preferència cap als jocs de regles simples però que proporcionen partides amb profundes decisions estratègiques. Com Randolph, que li solia repetir: “A game is its rules”, (un joc són les seves regles).

També ha escrit mitja dotzena de llibres sobre jocs, entre els quals destaca I giochi nel cassetto (2002), una petita i completa guia per tot aquell que vulgui convertir-se en autor de jocs de taula. Al llibre, Colovini respon a la pregunta que li han fet centenars de vegades: “Què s’ha de fer per crear un joc?”. Entre les pàgines d’aquest volum també inclou una preciosa conferència d’Alex Randolph sobre perquè juga la humanitat.

Fa un parell de paràgrafs destacàvem quatre jocs de l’extensa ludografia de Colovini. Val la pena fixar-se una mica més en ells, en ordre cronològic.Inkognito (1988, coideat amb Alex Randolph i que va guanyar un premi especial de l’Spiel des Jahres, el guardó de jocs de taula més prestigiós del món) és un joc de deducció. Els jugadors, espies en el carnaval de Venècia, es mouen per la ciutat per recopilar informació sobre els altres jugadors, un dels quals, sense que ningú sàpiga qui, és un aliat. Es tracta d’un sistema de joc derivat d’una variant del joc de cartes italià Briscola. El seu objectiu és fer missions, però abans han de trobar la seva parella de ball.

Cartagena (2000) rememora una famosa escapada duta a terme per ferotges pirates que estaven empresonats a la fortalesa de la Cartagena colombiana el 1672. Els jugadors han de fer córrer els seus pirates pel túnel subterrani mitjançant cartes. Ara bé, només poden aconseguir cartes retrocedint en el túnel. Guanya el primer que aconsegueix que els seus 6 pirates s’escapin. Senzill, elegant i profund, així son els jocs de Colovini.

La primera idea del mecanisme de Clans (2002, nominat als Spiel des Jahres) se li va acudir pensant en un joc sobre la creació de l’univers en un autobús ple de gent: va imaginar un joc en el qual les peces estaven repartides pel tauler per després ajuntar-se en llocs específics. Després el tema va evolucionar cap a un joc de construcció de poblats.

Leo va al barbero (2016, nominat a l’Spiel des Jahres infantil), és un joc cooperatiu per a nens i nenes a partir de 6 anys. En una mescla eficaç entre sort i memòria, els jugadors han d’aconseguir entre tots que el lleó Leo pugui tallar-se la melena tot respectant l’horari del barber de la selva, un primat que s’anomena Bubu.

Tot i que afirma que com a bon amant de la varietat rarament s’enganxa a un joc, aquests són alguns dels millors jocs de taula d’ara i de sempre per a Leo Colovini: Carcassonne (Klaus-Jürgen Wrede, 2000), TwixT (Alex Randolph, 1962), Acquire (Sid Sackson, 1964), escacs i Catan (Klaus Teuber, 1995). A més d’Alex Randolph, admira com a autor de jocs a Wolfgang Kramer, a qui considera un gurú (el trobaran a la Devirpedia).

Alex Randolph va viure a Venècia els últims quinze anys de la seva vida. No només ens va deixar grans jocs i grans conceptes de joc, sinó també grans deixebles, especialment Leo Colovini, que continua sent fidel a les lliçons del seu mestre des de que tenia onze anys.